El carril bici de la ciutat de Gandia. 4a Part.

...
La incògnita ja s’ha desvelat, no ens han arravatat el carril bici a l’avinguda República Argentina i a la plaça El·líptica.

En aquest cas, a diferència de a l’avinguda del Grau, no trobem cap línia roja discontínua, el govern municipal ha optat per dibuixar en blanc diversos homenets amb bici i senyals de cedir el pas als encreuaments.

Evidentment reiterant l’error, ja que els que deurien cedir el pas haurien de ser els vehicles motoritzats.

A la resta del recorregut els ciclistes haurem de decidir per on tenim preferència de pas.

No entenc allò de la tanca.

Simbolitza que el carril bici encara està en obres?

Cadascú la seua perspectiva

O la veritat sobre el V Centenari del Naixement de Sant Francesc de Borja.
Publicat a la revista setmanal Safor Guia el 10 de juny de 2010

“Fa la seua entrada en el barri de Corea, el Senyor Alcalde President de la ciutat de Gandia, En Jose Manuel Orengo i Pastor” – eren les paraules que des de l’escenari, ens advertien de l’arribada del batle socialista al carrer on es celebrava el sopar veïnal anual del referit districte. A manera de fallera major aquest feia la seua entrada acompanyat dels actors que disfressats de la família Borja compartirien amb el poble pla el festí que cadascú s’havia dut de sa casa.

Crec que a poc a poc tots anem comprenent quin és l’objecte real de la inesgotable celebració. Ja a inicis de 2009, en observar la falta de previsions del govern municipal al voltant del contingut de la commemoració, moltes veus es van alçar per tractar d’evitar allò que passaria. El Any Borja es convertiria en el frau que ara està materialitzant-se i que es vaticinava no resultaria ser més que la més cara campanya propagandística d’un alcalde.

I és que l’Any Borja ha estat una excusa immillorable per a que el PSOE d’Orengo avancés la campanya electoral. Així editava, quasi encetat el V Centenari, una guia amb la que tractava de compensar l’absència d’un projecte meditat, ben planificat i avaluat econòmicament, deixant a la improvisació i a la successiva contractació de préstecs, la incorporació o no d’actes esporàdics diversos.

De fet, mai es van plantejar la possibilitat d’aprofitar l’avinentesa per crear alguna de les moltes infraestructures necessàries a la ciutat, com ara una escoleta infantil a la platja o un geriàtric, o efectuar la construcció de l’edifici d’assajos de la banda de música de Beniopa. Carència que generava greus crítiques i que més tard evidenciaria certa ineptitud quan, en la referida guia, inclogueren com a obra del V Centenari “el aparcament de la Plaça El·líptica”!.

Una obra projectada en l’anterior legislatura i que res a veure té amb el Sant i el seu aniversari. Remei ridícul i que, en forma de grossa píndola, degué empassar-se l’Alcalde. Valia més la infermetat.

Però eixa no fou l’única gran proposta d’un equip de trenta assessors, també hi podíem trobar les Cavalcades Falleres Borgianes, la Setmana Santa Borgiana, la Trobada Borgiana de Bolilleres i altres il·luminacions. Car, el màxim reclam aprofitable eren les pintures del Palau Ducal que estan essent restaurades i per tant romandran ocultes durant tot el 2010. Això passa per dedicar els tres primers anys de legislatura a fer castellets en l’aire mentre anava llançant-se a perdre el de la terra.

Com no, a FITUR també s’han endut al Sant, a ell i a 170 persones més, o almenys, 170 habitacions són les que es van llogar, a càrrec de la ciutadania, per a dos nits a Madrid, a un hotel amb una mitja de preus de 260 euros per habitació i nit. Això és fer clients, i altra cosa tonteries. A veure quants convidats se’n porten, amb el barquet, a Roma.

I les despeses són inacabables, dues cavalcades per valor de 600.000 euros, una jornada de “performance” musical per 240.000 euros, dinars multitudinaris per un mòdic menú individual de 70 euros, i això que estem en crisi.

I així, mentre als ciutadans i ciutadanes de Gandia se’ls intenta fer creure que s’està duent a terme una gran campanya publicitària per atraure turistes, la realitat és que la campanya es fa exclusivament a dins de casa, més enllà del terme municipal de la gran ciutat, si li preguntes a algú que en sap de Sant Francesc o de la seua família, allò que et contesten és que els hi sona que hi ha una pel·lícula. Sí, aquella on l’única escena rodada al Palau Ducal de Gandia serveix per escenificar una baralla a França. A mi em sembla que això és gat per llebre.

La rosa roja

...
I és que la selecció espanyola per al mundial de futbol de 2010 no s’anomena “La roja” per atzar.

Aquesta crisi econòmica que estem patint ens deuria fer obrir els ulls de com són gestionats, pels nostres representants polítics, els euros que en forma d’impostos paguem a les diferents administracions públiques.

Eixos diners haurien de ser empleats per a construir, entre d’altres, vies de tren, col•legis, hospitals, aparcaments, geriàtrics i escoletes infantils, evidentment de caire gratuït; per a oferir serveis d’atenció als majors, per a crear un espai físic d’auxili a les dones maltractades, per a proporcionar activitats esportives gratuïtes, etc.; però també per a desenvolupar campanyes formatives i informatives, com per exemple, de sensibilització amb les espècies animals en perill d’extinció, sobre les malalties que ocasiona el consum del tabac o les modificacions legislatives en matèria de trànsit.

Malauradament és, excusant-se en aquesta darrera funció, com els dos partits polítics que ostenten el govern a l’estat espanyol, a la comunitat autònoma valenciana i a la ciutat de Gandia, empren els diners de tots els ciutadans per a fer “auto propaganda” política, instaurant una eterna campanya electoral subliminal.

Hi ha exemples de moltes formes i matèries, però tan sols dos colors són els que identifiquen el malbaratament del cabal públic.


El cartellet del Plan Zapatero.

Qui no pensa que aquests cartells són massa grans?

En moltes ocasions més grans que l’obra sobre la qual informen.

¿No hagués segut més correcte no obligar a les empreses adjudicatàries de l’obra a pressupostar, juntament amb el cost de la mateixa, el cost del cartell?. Així hagués eixit més barata l’obra.

Però molt al contrari, de fet, era una condició sine qua non per a obtindre la subvenció, és a dir, que si els ajuntaments volien rebre els diners de l’Estat governat pel PSOE, obligatòriament havien d’instal•lar els cartellets!

Serà una casualitat que el logotip que s'havia de dibuixar ho fos en “roig PSOE”?


Valencia Street Circuit.

El President Camps és un enamorat de l’automobilisme, per això no dubta en fer seu el gran benefici que aquest durà a la comunitat autònoma.




¿Però realment algú creu que la inversió realitzada en aquest premi d’automobilisme es rendibilitzarà mai pels hotelers i restauradors de València, amb el suposat benefici indirecte de la resta dels valencians que no vivim a la capital?











El govern valencià no ha dubtat en editar una quantitat ingent d’articles de merchandising en el seu color blau favorit!

El “blau PP” inundà i ho tornarà a fer en la propera edició, els carrers del circuit urbà que acollirà a aquells valencians i resta de ciutadans que puguen pagar els dissuasoris preus de les seues tribunes.


No obstant el blau a València comparteix espai amb el taronja amb el que el PPCV tracta de diferenciar-se de pepés menys triomfadors.



Així és com pensaven tapar els solars de la veritable València.













Gandia Gran Ciutat.

A Gandia, el nostre alcalde, com a ell li agrada anomenar-se, ho ha aprés això molt bé, i repetint la formula ja emprada en 2007, al editar un llibre titulat “setanta cinc mil raons” fent referència al nombre d’habitants de la ciutat, torna a emprar el mateix cor “roig PSOE” per a editar cartells amb els que empaperar la ciutat, i pàgines i més pàgines en revistes locals, legitimant aquesta despesa en la celebració de que Gandia ja és gran ciutat.

A dins del cor, hi ha escrita la paraula gràcies, pot ser li les dóna a aquells que li van votar en les passades eleccions i ara estan penedint-se.



A la fi no és sinó altre exemple de la despesa desbocada del PSOE, entre tant, baixen el sou als funcionaris i congelen les pensions de les persones grans.



L’America’s Cup.

Ací teniu més exemples de la propaganda “barata” del PP en altre dels grans esdeveniments/fracàs de la comunitat autònoma valenciana.







V Centenari del naixement de Sant Frances de Borja.

Hi ha una expressió que diu que l’oportunitat la pinten calba, i clar, el nostre alcalde socialista no la devia deixar escapar.



Qualsevol suport, carrer, plaça o motiu és bo per a que el “roig PSOE” brille al sol de la Mediterrànea.









Així mateix, no dubta en recordar a tots aquells que passen pel costat de les instal•lacions de Gandia Televisió que aquesta tele és la seua!



Els altres sempre podran al•legar que la mar és blava,




...però nosaltres que les gavines no ho són per molt que ells s’empenyen.

...i poder viure la jubilació

Publicat al diari Las Provincias el 3 de juny de 2010

Ací tan sols unes paraules sobre l’arrupiment de muscles del Senyor Rodríguez Zapatero, escenificant estranyesa, com a resposta a la convocatòria sindical contra una modificació legislativa encara no efectuada. I és que davant del desig de milers de ciutadans i ciutadanes d’eixir al carrer per expressar el seu desacord amb la voluntat del govern de perllongar l’edat de jubilació fins els seixanta set anys i d’augmentar la base de cotització per a rebre la referida prestació, dels últims quinze als vint-i-cinc anys, el Senyor President, el passat dia vint-i-tres de febrer, es sorprenia perquè considerava que no tenia lloc manifestar-se en contra d’aquests retalls econòmics encara no aprovats i per tant encara no exigibles als ciutadans.

En escoltar tan enorme “majadería”, els electors abandonem ràpidament la perplexitat amb un cloure els ulls i un lleuger moviment de cap en sentit negatiu. I davant la ineptitud dels qui ostenten la vara de comandament, acudim a la via pública a reivindicar una política econòmica creadora de llocs de treball. És a dir, amb la clara voluntat de reconduir el debat parlamentari cap a la promoció de l’estabilitat laboral mitjançant, entre d’altres possibilitats, l’afavoriment de la creació d’indústria, la posada en valor de l’agricultura, la correcta ordenació del territori, l’aposta seriosa per les polítiques mediambientals i la disminució de la importació d’energia. Tot això front a la proposta de la minoració de la capacitat econòmica dels què han estat treballant tota la vida.

No obstant la mobilització, els grans absents de la mateixa van ser els més afectats. A penes algunes desenes de joves. Des d’ací vull agrair a totes les persones grans, compromeses amb el seu país i amb el valor d’exigir el respecte pels nostres drets, als quals la mesura els afectaria parcialment, que comparegueren amb l’esperit de no desaprofitar l’oportunitat de contribuir a impedir l’endarreriment en els beneficis socials que tota una vida han tardat en aconseguir; essent possible d’aquesta manera llegar a les generacions esdevenidores una senda segura cap a un futur més equitatiu. I en aquest sentit “marmolar” a la joventut que va desaprofitat un moment històric per a fer pública la denúncia de la incongruència política d’un partit que pretenia vendre a Europa que la seua ineficaç gestió podia solucionar-se “de un plumazo”. Intentant dissimular la seua incompetència cap a un espectador que li podia fer traure els colors davant els mitjans de premsa de ressò internacional.

Aquell dia la ciutadania va guanyar la partida. Els sindicats feren la seua funció, vetllar pels interessos d’aquells als que representen.

O tal volta no fou més que una estratègia. Una “obligada demostració de tasca pancartista” que calmaria els ànims del proletariat al temps que es pactava una subvenció de setze milions d’euros capaç de induir una oportuna hibernació mentre es congelaven les pensions!

Bé, cadascú que pense allò que considere pertinent; com deia, els joves no assistiren, essent, no obstant, escusats pel seu estat de desocupació. Com a rèplica he de dir que la manca de feina no pot ser una justificació vàlida, perquè front a les dificultats, els joves s’han de situar al cap davant de les reivindicacions. I no creuar-se de mans esperant a que siguen els seus progenitors els que els traguen les castanyes del foc, perquè és, aprofitant-se d’eixa deixadesa i d’eixe desinterès imperdonable com les mesures político-econòmiques adoptades s’allunyen de la seua realitat i de les seues necessitats per vetllar pels interessos econòmics d’aquells que realment fan la pressió adient.

El carril bici de la ciutat de Gandia. 3a Part.

...

Els ciclistes urbans estem “d’enhorabona”, l’avinguda del Grau ja té carril bici!

Pot ser, la celeritat amb que ha aparegut aquest siga degut a que fa uns dies el govern municipal anunciava que pretén instal•lar cent quaranta aparcabicicletes amb l’objectiu de fomentar-ne l’ús, i clar, per a justificar aquesta despesa i aquesta voluntat, abans calia establir una mica d’espai per a que les mateixes circularen.

Bé, imaginativa no ha estat l’execució, però “barata” supose i espere que sí.

Tot i això, el fet de que el referit carril bici consistisca en haver pintat una línia roja discontínua a la calçada, crec que evidencia que no sembla que el govern haja entès massa bé allò d’atorgar prioritat de pas a les bicicletes i després al transport públic, ja que dedicar el mateix carril per a bus i per a bicicletes em sembla molt perillós.

I poc realista, ja que dubte molt que els conductors d’autobús vagen zigzaguejant per tal de rebassar els ciclistes que aniran trobant-se constantment.

I és que jo pense que aquesta oportuna pintura sembla en realitat, també, més un intent de que la gent s’oblide dels 240.000,00 € que ha costat l’espectacle de Carles Santos, que una vertadera aposta per a aconseguir una ciutat sostenible. Evidentment, en aquesta via de tan alta densitat de trànsit, haurien d’haver establert una zona especialment dedicada. No deu cabre, ...on ficaran el tramvia?

Que llàstima que es gasten tants diners en unes coses i tan pocs en altres.

Aparcaments i aparcaments

Publicat al setmanari Micro el 20 de maig de 2010

Molts dels lectors recordaran que estava planejat fer un aparcament soterrani baix de la plaça Exèrcit Espanyol (Jardinet). Aquesta obra va eixir a concurs fa uns mesos. Però el mateix es quedà desert, és a dir, cap empresa es va interessar per quedar-se l’execució del projecte. I és que sembla ser que l’operació no resultava econòmicament viable, ja que després de fer tots els càlculs adients, resultava que la quota de lloguer de les places d’aparcament per als veïns de Corea, seria molt més elevada que la que paguen els veïns i treballadors del Centre Històric als aparcaments del riu Serpis i de la plaça Prado. Suma que es preveia que cap ciutadà estaria disposat a pagar.

Xifres econòmiques que sorgien d’exigir a l’empresa licitadora de l’obra l’obligació de reconstruir la plaça i renovar el carrer Magistrat Català fins al carrer Maldonado inclòs. Car, exigències que encarien desproporcionadament el producte final, i que ben bé podrien haver estat finançades amb el “Plan Confianza”.

Doncs bé, durant tot el procés es va habilitar un aparcament “provisional” paral•lel a l’avinguda Blasco Ibáñez, en l’espai que devia ocupar la continuació del Parc del Nord. Això va suposar un alçament clamorós dels veïns que es negaven a admetre eixe canvi d’usos de l’espai físic que hi havia al voltant de les seues llars, entre d’altres coses perquè això era contrari a la llei. Les pancartes penjades als balcons, recriminant a l’Alcalde Orengo eixe abús, van donar resultat, i al quedar desert el procediment de licitació abans esmentat, el govern municipal ja no tenia excusa per a mantindre eixa “il•legalitat provisional”.

Així que decideix arribar a un pacte amb els veïns, dividint l’espai controvertit en dues zones, una per a jardí i una altra per a aparcament.

Aquest últim, segons resen els senyals allí col•locats, és “alternatiu”, és a dir, alternatiu a obrir un procés de licitació raonable i que permetria als veïns de Corea veure alleugerits els seus problemes per a estacionar els automòbils.

Està suposadament vigilat les 24 hores i és “gratuït”. Que dic jo, gratuït del tot, tampoc, perquè els ciutadans i ciutadanes ja paguem el impost de vehicles de tracció mecànica, o popularment conegut, impost de circulació. Amb el que lògicament es costegen totes les infraestructures que fan possible el trànsit dels vehicles per la via pública, com ara, els semàfors i la pintura reflectant. Però, no ho hem d’oblidar, aquest també ens dóna dret a estacionar. Per la qual cosa, cada lloc d’aparcament de la ciutat de Gandia està finançat per tots aquells que paguen el referit impost.
Així que no podem parlar estrictament de gratuïtat, el que sí que podem és arribar a la conclusió de que pagar per estacionar en la zona blava i pagar per estacionar en els aparcaments públics “no gratuïts”, és pagar dues vegades pel mateix dret.


Doncs bé, com deia, l’aparcament del qual parlem és, segons l’Ajuntament, “gratuït”, serà per això que realment no està vigilat les 24 hores i que el seu estat es tan lamentable que hi ha diversos cotxes que han sofert danys, com ara, robatori del seu combustible o rodes punxades.
Crec que caldria demanar explicacions i responsabilitats a l’Ajuntament.

Spain is different?

Publicat al diari Las Provincias el 11 de maig de 2010

Recorde hui a una volguda professora que estratègicament ens va educar en la idea de que els moments de crisi eren essencialment moments de canvi, de reajustament entre aparença i realitat, de creixement personal. I dic estratègicament perquè, ella que ja era una persona madura, havia tingut “l’oportunitat”, com a ciutadana de l’estat espanyol, d’haver experimentat i reflexionat moltes d’aquestes crisis. I és que, Espanya, efectivament és diferent. Un dia imperialista, altre dia república, més tard dictadura feixista, i ara recentment, monarquia parlamentària. En a penes un segle, la forma de govern ha oscil•lat cap a tots els extrems. Econòmicament però, ja fa molt de temps que estem a la cua d’Europa.

Així, fa uns dies, l'INE ens sorprenia amb unes dades sobre l’atur. Apareixia, negre sobre blanc, una xifra de persones desocupades molt superior a la fins eixe moment publicada. 4.612.700 persones sense treball, és a dir, més del 20% de la població activa.

Davant les mateixes, el govern central es va apressar a manifestar que havia estat una errada informàtica. Lògicament, podíem creure l’explicació oferida i confiar en que el govern de Zapatero no menteix als seus ciutadans, i a la Comunitat Europea, per a allunyar-se quant més possible de que s’assimile la situació econòmica del Regne d’Espanya a la de Grècia, evitant així un possible alçament popular i l’enfrontament amb Angela Merkel. O dubtar de les mateixes, i plantejar-nos la possibilitat de que aquell que per decisió dels electors, coneix i gestiona eixes dades, les oculta o manipula i distribueix en el seu exclusiu benefici, en un perillós menyspreu de la realitat, al crit d’Espanya és diferent.

Poc ens ha durat la disjuntiva, ja que finalment han desfet allò dit a manera de “donde dije digo, digo Diego”, i han reconegut que no es tractava de cap errada i que les dades són certes. Així, pel seu desconcert inicial, sembla ser que la “errada” fou publicar-les! És a dir, gràcies a una acció anecdòtica inexplicable, els ciutadans tenim accés a la informació veraç! Pesse als primers intents de l’executiu de desconcertar-nos i continuar mentint. En definitiva, una situació esperpèntica.

I és que a mi em dóna la impressió de que no hem sabut aprofitar les oportunitats que ens donava la recent estrenada democràcia. Hem deixat en mans corruptes l’ordenació de l’Estat. No és així difícil comprendre com dia rere dia els governs del PPSOE prenen decisions allunyades de la cordura i desfavorables per a la ciutadania.

L’últim exemple el tenim ara sobre la taula. Amb el pla de falsa austeritat del govern central va a reduir-se la despesa en personal. La mesura, així, sense més, no sembla massa intel•ligent, perquè el que té la nació espanyola és un problema d’atur, és a dir, falten llocs de treball. Per la qual cosa, no crear-ne (llocs de treball), no crec que siga la millor solució. Així, la reducció de personal es farà, entre d’altres, sobre l’educació i la sanitat, a la fi potser, menys professors i professores i menys metges i metgesses. Òbviament afavorint de rebot l’empitjorament de la situació actual de molts col•legis, instituts i hospitals públics, en favor dels privats. Sortosament, la mesura serà quasi imperceptible tenint en compte que les competències en educació i sanitat estan en mans de les comunitats autònomes. En el cas de València, en mans del PP, el qual demostra cada dia el poc respecte que li mereixen aquestes matèries. Així que no descarte una propera i idèntica voluntat reduccionista en el “Nostre President”, emprant la ja utilitzada tècnica del “corta pega” de plans estrella.

Però si aquesta decisió no és prou exemplificativa, us propose una altra. I és que Espanya no sols té un problema amb l’atur, sinó que com a conseqüència lògica d’aquest, ha caigut el consum, i per tant, els ingressos de l’Estat a través del impost que grava el mateix. Doncs bé, com a resposta, en lloc d’afavorir mesures que el fomenten, Rodríguez Zapatero decideix gravar-lo més. I així, en plena crisi econòmica que ha provocat una dura disminució del poder adquisitiu de les famílies, el govern augmenta en dos punts l'IVA.

Jo hagués apostat per reduir la morositat de l’Administració Pública envers les mitjanes i menudes empreses, posant així una important quantitat de diners en circulació en mans dels seus legítims propietaris, els ciutadans.

Mobiliari Urbà

......
Desgraciadament estem acostumats a veure com en nits festives i no tan festives s’encenen papereres, es fonen contenidors de fem, es trenquen bancs, es furten plantes i flors..., en definitiva, observem com una part de la població no té cap respecte pel mobiliari públic. Tal situació ocasiona que l’erari municipal haja de costejar una i altra vegada valuosos bens per a reposar els destruïts. Caldria així preguntar-se si aquests brètols tracten de la mateixa manera els seus bens privatius. I en els casos on s’obtingués una resposta en negatiu, intentar fer comprendre que casa seua també és cada trampeta d’aigua, cada arbre, cada font. Ja que dels nostres i dels seus impostos es paguen els mateixos.

Tot i que aquest és un escenari que podria esdevindre en llargues reflexions, les mateixes les ajornaré per a parlar ara d’un altre tipus de problema i de mobiliari. I és que és habitual assistir com a espectadors al fet de que en els nostres municipis apareixen i desapareixen artefactes, més o menys grans, més o menys útils, però que a la llarga esdevenen deixalles caríssimes. Molts d’aquests elements són adquirits pels governs municipals amb una finalitat clarament electoralista, normalment uns mesos abans d’eleccions, essent abandonat el seu manteniment poc després. I encobert el seu desús desenvolupant tasques per a les quals no han estat adquirits, envers les que legitimaven el desemborsament econòmic realitzat.

Aquest és el cas dels indicadors de trànsit que el Cap del Gabinet d’Alcaldia d’Orengo, J. R. Tiller, la passada legislatura, va instal•lar arreu de la ciutat amb molt de bombo i plateret.
























No obstant, i afortunadament, com que no a tot el món li passa desapercebuda aquesta situació, i venen eleccions, considere oportú aprofitar aquesta tribuna per suggerir al govern municipal que contracte a un tècnic, si és que no en té en plantilla, i arregle aquests dos cartells d’informació del trànsit urbà que tants maldecaps ocasiona a la ciutat de Gandia.

El carril bici de la ciutat de Gandia. 2a Part.

...
Ratificant el títol, aquesta és la segona vegada que us parle del carril bici. I és què resulta inevitable mostrar l’actual situació del mateix.

És evident que desenvolupar un carril bici per una ciutat de carrers estrets com és el cas de Gandia, no resulta fàcil. Car, la solució passa per afavorir l’ús indiscriminat de les vies del casc antic per les bicicletes, atorgant la prioritat de pas sempre als vianants, després a aquestes, més tard als transports públics i finalment als vehicles privats.

Doncs bé, a la imatge podem veure com no es dóna aquesta solució a Gandia. És més, els senyals del carril bici obliguen als usuaris del mateix a cedir sempre el pas als automòbils.

Al mateix temps observem com el manteniment de la calçada del seu recorregut i de les senyals verticals és inexistent.









Bé, algunes coses sí que s’han modificat, el traçat per exemple. Cóm el vol vosté, amb farola o sense farola enmig?




Destacar també l’ús alternatiu i excloent que durant mesos, el govern municipal a donat al carril. Sense paraules.



Afortunadament, fa uns pocs dies l’han desocupat. Pot ser, això haja estat degut a que el regidor socialista, Vicent Mascarell, recentment ha viatjat a Lleida amb motiu del 3º Congrés de la Bicicleta, per a publicitar la propera posada en marxa, uns pocs mesos abans de les eleccions, un sistema de lloguer de bicicletes, amb un cost del projecte de 700.000,00 € (116.000.000 pts)!. Evidentment, no tenia massa sentit aquesta pura propaganda política amb un carril “de fet” clausurat.



Crec que el govern de Gandia juga a dues bandes, un regidor, el de Plataforma, elimina el carril bici projectat sobre el Passeig de les Germanies, i un altre, el del PSOE, el que fa tres anys ens va pintar les voreres de roig, tornarà a malbaratar els diners dels contribuents amb una iniciativa que dubte molt que tinga voluntat i siga capaç de perllongar amb efectivitat més enllà del dia de les eleccions.

Un dubte, ha desaparegut el carril bici de la República Argentina?




I un suggeriment. Aprofitant que s’estan realitzant obres per al gas ciutat sobre el carril bici, en una part del tram que connecta Gandia i la platja, seria possible que al refer-lo no referen
l’escaló?

L’alternativa a l’alternança.

Publicat a la revista setmanal Gente de La Safor el 9 d'abril de 2010

Aquest matí, al desdejunar, parlàvem de ZP, de si és o no el moment de que els seus votants pensen en un substitut. Car, falten dos anys per a les eleccions estatals i eixes coses deuen plantejar-se en temps. Lògicament, la conversa ha esdevingut en les properes locals i autonòmiques. A penes estem a un any i poc d’aquestes. És a dir, en poques setmanes comença – naturalment parlant – l’any electoral. La qual cosa suposa que s’inicia la maquinària política dels grans partits. Els que aposten pels grans esdeveniments multitudinaris, més abocats a fer-te sentir especial tan sols per assistir com a espectador, més o menys pròxim segons vaja la teua butxaca, que en reportar un benefici real a l’economia del territori. I els que es dediquen a prendre mesures econòmiques sense cap fonament en la raó o en la lògica, o en les necessitats reals del sistema productiu i en les seues majors dificultats.

També és el moment en que els amics d’aquests comencen a trencar la vidriola, omplida a base de puntejades d’agulla o altres tècniques menys burdes. I així em pregunte si tenim la pitjor classe política de la història de la democràcia. Jo crec que no. ¿És tal volta la primera vegada que es controlen els processos judicials per a que prescriguen els procediments penals iniciats contra dirigents polítics?. De nou, la resposta és no. El que sí que ha canviat és una cosa. La ciutadania ja no exigeix responsabilitats als infractors. El – per a alguns – desitjat joc del bipartidisme polític s’ha imposat al pati de la democràcia. Els dos grans partits de l’Estat Espanyol fiancen els seus electors, no amb propostes de correcta gestió, sinó amb l’advertiment de que si no se’ls atorga la confiança a les urnes, serà l’altre qui governe. No oblidem que les passades eleccions europees eren un “partit que es jugava a Europa”. I que el ja referit ZP, acudia als debats del finançat amb diners públics i blau-roig “cincuentainueve segundos” amb corbata blava, i que l’únic oponent convidat, com si tan sols ells dos es presentaren a les eleccions, i tan sols elles dos tingueren representació al Parlament Europeu, amb corbata roja.

L’estratègia ha funcionat. El pacte anti competència dóna els seus fruits. L’alternança en el control del mercat està servida. Ara tu, ara jo. I com a exemple el seu pacte per a que l’Excel•lentíssim Senyor President de la Generalitat, siga del partit que siga, evidentment blaus o rojos, tinga garantida una renta vitalícia, és a dir, per a tota la vida, a costa de tots els valencians, des del moment en que deixe de calfar la cadira. Camps ja pot retirar-se. A Pla no li va eixir bé la jugada. Ara que el PNB ha perdut la presidència del País Basc, el BNGA la de Galícia i CIU la de Catalunya, qui s’estranya de que la Conferència de Presidents Autonòmics, de la que ni ells es recordaven, no servira per a res més que per a que aquests prengueren un cafenet i passaren un agradable dia en la “capital del reino”?. Quines polítiques autonòmiques han de debatre, si ja ens han deixat ben clar que les decisions es prenen a Madrid?. No m’estranya que els nostres pagesos és troben amb la disjuntiva de vendre les taronges a raó de seixanta cèntims l’arrova (tretze kilograms), o no vendre-les. Ens atrevirem a deixar de consentir els abusos dels qui “s’apoltronen” i fan del poble governat sa casa?. Ens atrevirem els valencians a ser governats per valencians?.

El carril bici de la ciutat de Gandia. 1a Part.

...
Aquesta serà la primera vegada que us parlaré del carril bici, i com ben bé resa el títol que precedeix aquestes línies, no serà l'última.

Crec que una ciutat no es pot considerar “moderna” si no disposa i executa un pla de sostenibilitat mediambiental, o d’una altra manera, si la mateixa no fa un esforç per créixer d’una manera ordenada i integrada en el territori.

I així, tenim molts exemples arreu d’Europa de ciutats i pobles que ho han aconseguit. A nosaltres, a Gandia, encara ens queda molta feina per fer, però això no deu ser un obstacle per a millorar cada dia fent allò que està en les nostres mans.

No agafar el nostre automòbil per desplaçar-nos per la ciutat, tenint en compte que la mateixa no és d’una extensió excessiva, pot estalviar-nos diners en combustible, temps en embussos i pol•lució al nostre entorn.

Com a alternativa caldria que disposarem d’un transport públic eficient, situació que no es dóna a la ciutat, i es què de l’Urbà, del seu cost econòmic i de les incomplertes promeses electorals del PSOE ja en parlarem un altre dia.

Lògicament podem anar caminant a tots els llocs, o amb alguns altres nous dispositius que de forma no contaminant estan eixint a poc a poc al mercat, sempre i quan no se’ns prohiba anar “sobre rodes” per les voreres, passejos i carrers peatonals!

I finalment ens queda la possibilitat d’anar amb bicicleta, tasca àrdua i perillosa a la ciutat de Gandia. Entre d’altres coses perquè no existeix, ni hi ha cap voluntat de que exista, com és el cas del tram previst i desaparegut a ordre del Regidor Mut al Passeig de les Germanies, una
quantitat de quilòmetres que connecten i travessen la ciutat fent-lo útil i segur, i per l’estat d’abandonament dels trams que hi ha, tot i que just tres dies abans de les passades eleccions un regidor socialista es gastava cinquanta milions de les antigues pessetes en el mateix, car la intervenció va consistir en pintar de color de roig una vorera per ací i una vorera per allà arravatant als vianants el seu dret sobre la mateixa.

Com que jo crec que la ciutat de Gandia es mereix un carril bici he decidit, amb la voluntat de que siguen solucionats, dur a aquest bloc i mostrar tots els entrebancs que els ciclistes han de travessar si hui per hui volen fer ús del mateix.

Que passe per un jardí no significa que haja de passar a ser un camí de pedres, escaló inclòs, entre altres coses perquè és urbà i la gent que el fa servir no sol tenir pensat anar a “fer mountain bike”.




































Això és carril bici?. Si ho és, per on caminen els vianants?. I si no ho és, perquè està pintada la
vorera del color “roig carril bici de Gandia”?















Sí, és el carril bici, ...i la vorera!









































































































50 milions per a posar aquesta senyal, ja podria haver eliminat l’escaló!





























































The end of the carril bici, si no t’atreveixes a fer la rodona sempre pots tornar per on has vingut!

Traïts

Publicat al diari Levante El Mercantil Valenciano el 15/04/2010

Sovint em plantege quin futur espera als joves titulats superiors de la
comarca. Després de dedicar entre tres i cinc anys de la seua vida a formar-se, són
abandonats com material de rebuig. La seua vida d'estudiant universitari té
sentit; es dediquen a aprendre tot allò que la societat sembla que necessita, i són
recompensats per l'esforç cada quatre mesos amb unes boniques anotacions en el seu
expedient acadèmic. Acabada aquesta fase, entren en el mercat laboral amb molta
il·lusió i un currículum vitae sota el braç a manera d'entrepà cuinat a foc
lent. Però resulta que els mesos passen i les entrevistes de treball són escasses,
a vegades ni tan sols una resposta en negatiu. El somriure desapareix a poc a
poc davant la incredulitat del jove que pensava retornar als pares, amb els
primers sous, part de la inversió realitzada. Els pares encara el mantenen. I amb la
perplexitat d'un mateix i certa tristor i serenitat, torna a "fer de cambrer els
caps de setmana" i a "currar en Nadal en les botigues franquícia", per un sou
que no dóna ni per a pipes. Què ha fet malament - es pregunta el jove. Ell ha
complert amb les seues obligacions. Per què no ho fa la resta del sistema?. I en
eixe moment se n'adona que l'han estafat, que l'han enganyat. Que no hi ha treball,
que mai ha hagut treball.

Què pot oferir hui La Safor als seus joves?. Amb una economia basada en un
turisme de dos mesos, els beneficis del qual es queden en mans del llogaters,
persones madures ja assentades econòmicament, i de les grans superfícies comercials,
els propietaris de les quals són multinacionals, en molts dels casos,
estrangeres, que tan sols ofereixen llocs de treball no qualificat, temporal i escassament
remunerat. En un comerç urbà exhaust a base de requalificacions i suculentes
llicències concedides a l'extraradi d'unes ciutats ofegades pel trànsit. En una
agricultura menyspreada pels successius governs que l'han sacrificada al pacte
europeu per no saber dur una camissa que òbviament els ha vingut gran. En
l'especulació traïdora que ompli de eco estances i més estances de vivendes
incontroladament edificades sense cap legitimació en la demanda com a bé final. Ni tan sols
les poques petites i mitjanes empreses que existeixen li donen treball perquè
moltes d'aquestes, sense perdre de vista el dissuasori sistema fiscal ofegador, per
a cobrir els llocs de treball per a ells teòricament assignats, tenen empleada
a gent sense la qualificació professional necessària, a la que exigeixen
desenvolupe tasques que no els pertoquen, estalviant-se la diferència de sou i de
contribució fiscal que als primers els correspondria.

Quin futur li espera a desenes de llicenciats i diplomats saforencs?. A què
s'han de dedicar els enginyers, topògrafs, biòlegs, economistes, arquitectes,
químics, etc.?. ¿Es veuran obligats a exiliar-se a altres països com ja ho fan les
infermeres a Anglaterra, o els mestres i professors a Catalunya i Balears?. Quin
nefast sistema productiu s'ha fomentat al País Valencià que ni tan sols una
comarca amb ingents recursos és capaç de fiançar els seus bens garantint
l'estabilitat social i econòmica dels seus habitants. Aprendrem dels errors comesos?.
Després de la ràpida retirada de la terrible proposta de la patronal que pretenia
implantar un sistema de quasi esclavitud per als joves treballadors, crec que ens
durà molt de temps assumir que la productivitat no està renyida amb la qualitat
de vida i que aquesta no arribarà amb el retall dels drets socials, sinó més bé
al contrari. Serà necessari replantejar-se el valor de les coses. Serà necessari
exigir el respecte oblidat pels beneficis del treball dur, i la racionalitat de
qui ostenta la cada vegada més ningunejada confiança del poble.

L'enderrocament de l'alqueria de Romaguera: el menyspreu a la ciutadania

El dia 1 de desembre de 2009 vam ser testics d'una barbàrie. PP I PSOE van humiliar la cultura i la història.

L’Alqueria Romaguera ha desaparegut.

Ara recorde quan m'explicaven en l'institut que hui no podíem gaudir
d'aquells edificis d'altres civilitzacions perquè havien estat destruïts
al ser utilitzats com a pedrera per a altres fins. Quina llàstima–
pensava jo– com no van pensar en la gran importància que eixes construccions tindrien per al futur?

I així recorde la demolició de la que també vam ser testimonis, la de les estàtues gegants de Bamian en l'Afganistan en 2001.

Doncs bé, de nou ha passat, qui té el poder no l'ha utilitzat per a preservar el coneixement i la informació. Els seus interessos econòmics han primat envers la protecció dels bens d'interès cultural.

Hui tenim la prova, l’informe de Carles Dolç, encomanat i posterirment amagat pel govern de la ciutat de Gandia, advertia del valor de l’Alqueria i recomanava la seua conservació.

És hora de demanar dimissions.