dissabte, 5 de juny del 2010

...i poder viure la jubilació

Publicat al diari Las Provincias el 3 de juny de 2010

Ací tan sols unes paraules sobre l’arrupiment de muscles del Senyor Rodríguez Zapatero, escenificant estranyesa, com a resposta a la convocatòria sindical contra una modificació legislativa encara no efectuada. I és que davant del desig de milers de ciutadans i ciutadanes d’eixir al carrer per expressar el seu desacord amb la voluntat del govern de perllongar l’edat de jubilació fins els seixanta set anys i d’augmentar la base de cotització per a rebre la referida prestació, dels últims quinze als vint-i-cinc anys, el Senyor President, el passat dia vint-i-tres de febrer, es sorprenia perquè considerava que no tenia lloc manifestar-se en contra d’aquests retalls econòmics encara no aprovats i per tant encara no exigibles als ciutadans.

En escoltar tan enorme “majadería”, els electors abandonem ràpidament la perplexitat amb un cloure els ulls i un lleuger moviment de cap en sentit negatiu. I davant la ineptitud dels qui ostenten la vara de comandament, acudim a la via pública a reivindicar una política econòmica creadora de llocs de treball. És a dir, amb la clara voluntat de reconduir el debat parlamentari cap a la promoció de l’estabilitat laboral mitjançant, entre d’altres possibilitats, l’afavoriment de la creació d’indústria, la posada en valor de l’agricultura, la correcta ordenació del territori, l’aposta seriosa per les polítiques mediambientals i la disminució de la importació d’energia. Tot això front a la proposta de la minoració de la capacitat econòmica dels què han estat treballant tota la vida.

No obstant la mobilització, els grans absents de la mateixa van ser els més afectats. A penes algunes desenes de joves. Des d’ací vull agrair a totes les persones grans, compromeses amb el seu país i amb el valor d’exigir el respecte pels nostres drets, als quals la mesura els afectaria parcialment, que comparegueren amb l’esperit de no desaprofitar l’oportunitat de contribuir a impedir l’endarreriment en els beneficis socials que tota una vida han tardat en aconseguir; essent possible d’aquesta manera llegar a les generacions esdevenidores una senda segura cap a un futur més equitatiu. I en aquest sentit “marmolar” a la joventut que va desaprofitat un moment històric per a fer pública la denúncia de la incongruència política d’un partit que pretenia vendre a Europa que la seua ineficaç gestió podia solucionar-se “de un plumazo”. Intentant dissimular la seua incompetència cap a un espectador que li podia fer traure els colors davant els mitjans de premsa de ressò internacional.

Aquell dia la ciutadania va guanyar la partida. Els sindicats feren la seua funció, vetllar pels interessos d’aquells als que representen.

O tal volta no fou més que una estratègia. Una “obligada demostració de tasca pancartista” que calmaria els ànims del proletariat al temps que es pactava una subvenció de setze milions d’euros capaç de induir una oportuna hibernació mentre es congelaven les pensions!

Bé, cadascú que pense allò que considere pertinent; com deia, els joves no assistiren, essent, no obstant, escusats pel seu estat de desocupació. Com a rèplica he de dir que la manca de feina no pot ser una justificació vàlida, perquè front a les dificultats, els joves s’han de situar al cap davant de les reivindicacions. I no creuar-se de mans esperant a que siguen els seus progenitors els que els traguen les castanyes del foc, perquè és, aprofitant-se d’eixa deixadesa i d’eixe desinterès imperdonable com les mesures político-econòmiques adoptades s’allunyen de la seua realitat i de les seues necessitats per vetllar pels interessos econòmics d’aquells que realment fan la pressió adient.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada