dimarts, 25 de gener del 2011

El perquè de tot plegat

Més enllà del desert

Un article de Raül Navarro

“Era una nit estranya…no es veia estrella alguna en el cel. Pel que sembla algú les havia ficat en un calaix, i s’havia dedicat tota la nit a observar-les amb entreteniment, tot i que això és una altra història i ha de ser contada en un altre moment.
La lluna, sola i trista no pogué evitar vessar alguna llagrimeta. Primer va ser una molt tímida, seguida d'altres dues, i així a po
c a poc va començar un plor desconsolat que no podia detenir-se. Les llàgrimes recorrien les seues galtes amagant-se a l’interior de cadascun dels seus cràters, però aquests que ja començaven a vessar, no eren suficients i algunes van caure a la Terra.
Una d'elles, amb una lluentor especial, doncs la Lluna estava plena, va anar a parar enmig del desert. Però no va caure a la sorra. Va tenir la sort de parar enmig d'un oasi, just damunt del fruit d'una noguera. La nit va passar molt lenta, doncs tots sabem que un cel sense estrelles és el responsable que el temps siga lent i trist.
Al matí següent, l’anou ja havia arribat a una grandària espectacular i les dèbils branques de la noguera no van ser capaces de suportar el pes del seu fruit. Així va estar que aquest va caure de l’arbre estavellant-se contra el sòl. L’anou, a causa de l'impacte, es va obrir en dues meitats dei
xant veure el seu fruit. Però dins hi havia alguna cosa diferent a allò esperat, doncs tenia braços i cames.
D'aquella nou va nàixer un xiquet, al que tots ara anomenen Mohamed. La seua pell era fosca per fora i per dins era tendra i suau, com ho són les anous.
Mohamed hi era tot sol enmig de l'oasi, al cor del desert, i va començar a trescar la sorra sota un sol abrasador. El seu cos nu va començar a cremar-se i no va trigar molt de temps a perdre's en el mar de dunes, a l’oceà de sorra.
No sabia molt bé què hi cercava, però al seu interior alguna cosa l'obligava a seguir endavant, a continuar buscant. Va caminar tot el dia sense descans fins que, exhaust per la calor i la gran caminada, es va desmaiar sobre la catifa daurada.
Amb la nit va arribar el fred del desert i e
l xiquet va començar a tremolar…
Però algú l’observava des del cel. La seua mare, la Lluna, no s’hi va poder estar en veure el seu menut morir-se de fred, tot sol enmig d'aquell desert. I, així, el va convertir en una estrella i va abrigar entre els seus braços, al seu fill benvolgut per a donar-li calor i afecte. Allí es va arrupir en forma d'estrella, Mohamed, a l’aixopluc de la Lluna.
I és per això que a la bandera del poble S
ahrauí podem veure la Lluna amb una estrella entre els seus braços, que ens recorda l'origen del primer dels seus fills, els descendents del desert i de la Lluna..” (Mohamed, conte popular sahrauí).

Algú em comentà una vegada el perquè dels colors de la bandera del Poble Sahrauí: El Roig és per la sang que s'ha vessat i es vessarà; el Negre és pel dol dels que van morir sense veure el seu poble lliure; el Verd és l'esperança que mai perdran, la confiança que recuperaran el seu país, les seues terres. Algú m’assegurà que quan tornen a casa canviaran l'ordre de la senyera, i el verd serà el color de dalt, per l'esperança que sempre els hi va acompanyar.
Malauradament, però, d’un temps ençà al desert de l’exili algerià “la remor que se sent no és de vent”. L’esperança no és benvinguda. La ràbia, la tristor i la impotència assaonades s’escapoleixen pels tendals i omplin els silencis de les haimes.
Un vell censura amb la mirada els clams bèl·lics dels joves, mentre les dones ploren desgràcia. Però l'ancià es calla els pensaments. No tem l’arribada de la mort, tal vegada el pròxim hivern. Tampoc la del seu poble, que llau moribund des de fa anys a la presó de sorra. Només s’hi guardaria el darrer alè si sabés que a l’endemà ensumarà, denou, la brisa de la seua mar.
Aleshores, en un darrer esforç, l’avi s’alça amb l’ajut d’un fusell i assenyala els joves el camí cap a la llibertat, més enllà del desert.

dimarts, 11 de gener del 2011

S’apropen les eleccions.

Aquest article naix una mica per gust – o per disgust, segons és mire – i una altra mica, ho he de confessar, per petició popular. Supose que ja no queda ningú que no sàpiga que el proper diumenge vint-i-dos de maig són les eleccions locals i autonòmiques. I és que resulta ben difícil obviar les acurades intervencions d’alguns governants en aquells assumptes quotidians de moderat relleu no obstant denunciats reiteradament fins l’esgotament pels directament afectats.

Es creen aparcaments provisionals a la carrera, què enuncien vivament el nombre de places disponibles (si està buit) com si quan vas a aparcar això et suposés cap informació rellevant per efectuar satisfactòriament la maniobra.


Recordeu els contenidors a la plaça del Jardinet:

http://sandrabloc.blogspot.com/2010/04/via-publica.html


Doncs bé, ja no destorben els vianants!

Malgrat això, tres anys i mig deixen la seua empremta. Preguem ara des d’ací acaben la feina. Gràcies.







O també tenim l’exemple d’aquest con al carrer Tossal.

Tatxan! Ja no hi és (no cal que us fique la foto sense el con veritat?! I conten que així fou:

- Senyora veïna té cap problema amb el forat o amb el con que l’ha tapat tant de temps?

- No home no, si ja forma part de la família.

- Tranquil·la ací està el súper heroi “SISMESOSPERAELECCIONS”! Kapow... Krash... Clang... Kapu! Pren con dolent, pren.

...i obviament, ja no hi ha con.




I tal volta, la més divertida de totes. Pepe, aquesta és gràcies a tu.

Mai ha vist algú un us i abús tan absurd del mobiliari urbà?

Podria dir que no hi ha ni un pam de distància entre paperera i paperera, però això seria massa exagerat, veritat?

En Pepe estava allí quan la ficaven, la segon, al carrer Benicanena.

I no va poder aguantar – home, si la voleu ficar ací traslladeu aquella!

Però no li van fer cas, car, ara és moment de donar-li al poble, tot per al poble però sense el poble, perquè és el poble el que paga la paperera, i l’altra paperera, i les hores de posar i llevar, i totes les actuacions innecessàries... i quin alcalde més generós... car, en els diners d’un altre.

Però bé, tot això podria resultar insignificant si no fora perquè al llarg de la legislatura, la realitat de la ciutat que suposadament celebrava en 2010 un centenari, un “parèntesi dins d’una situació difícil de desànim general... una ciutat que ha tingut la sort de celebrar un 2010 amb tot l’esplendor, amb un pressupost generós, la qual cosa ens ha fet, tot i que siga tan sols per un any, oblidar els problemes i la realitat que ens trobarem el 2011” en paraules de Toni Durà, Director de Polítiques Culturals de Gandia per un bon sou, com deia, si no fora perquè la ciutat, que visitaven els turistes (si n’ha vingut cap) presentava, a banda de les obres, l’aspecte que succintament us mostre.

A l'artística manera de fer us dels senyals de circulació de la Gran ciutat de Gandia que us he mostrat com a primera instantània cal afegir el que va ser durant més d’un any també mobiliari urbà de la capital de la comarca de la Safor, un cotxe que anava perdent a poc a poc les peses en l’avinguda del Grau.

O el paviment i els solars de l'avinguda de la Mar.

















O les voreres del carrer Abat Solà.

























O els senyals del Grau.

La millor foto d'aquestes vacances a la platja de Gandia!








O la manera tan eficient de col·locar els contenidors de fem al carrer Xeresa.













O
el carrer Tossal, què té prou més problemes que el con.

























O les eixides i entrades dels aparcaments provisionals a l'anteriorment referida avinguda del Grau.















O els carrers de servei de l'avinguda d'Alacant.






























O la extralimitada ocupació de la via pública pels agents públics amb una finalitat exclusivament propagandística.

Aquest edifici, el darrer dedicat a oficines municipals ja fa bona cosa de mesos l’obra del qual va acabar, però cal que no ho oblidem cara als comicis vinents!

Veritat?