El carril bici de la ciutat de Gandia. 4a Part.

...
La incògnita ja s’ha desvelat, no ens han arravatat el carril bici a l’avinguda República Argentina i a la plaça El·líptica.

En aquest cas, a diferència de a l’avinguda del Grau, no trobem cap línia roja discontínua, el govern municipal ha optat per dibuixar en blanc diversos homenets amb bici i senyals de cedir el pas als encreuaments.

Evidentment reiterant l’error, ja que els que deurien cedir el pas haurien de ser els vehicles motoritzats.

A la resta del recorregut els ciclistes haurem de decidir per on tenim preferència de pas.

No entenc allò de la tanca.

Simbolitza que el carril bici encara està en obres?

Cadascú la seua perspectiva

O la veritat sobre el V Centenari del Naixement de Sant Francesc de Borja.
Publicat a la revista setmanal Safor Guia el 10 de juny de 2010

“Fa la seua entrada en el barri de Corea, el Senyor Alcalde President de la ciutat de Gandia, En Jose Manuel Orengo i Pastor” – eren les paraules que des de l’escenari, ens advertien de l’arribada del batle socialista al carrer on es celebrava el sopar veïnal anual del referit districte. A manera de fallera major aquest feia la seua entrada acompanyat dels actors que disfressats de la família Borja compartirien amb el poble pla el festí que cadascú s’havia dut de sa casa.

Crec que a poc a poc tots anem comprenent quin és l’objecte real de la inesgotable celebració. Ja a inicis de 2009, en observar la falta de previsions del govern municipal al voltant del contingut de la commemoració, moltes veus es van alçar per tractar d’evitar allò que passaria. El Any Borja es convertiria en el frau que ara està materialitzant-se i que es vaticinava no resultaria ser més que la més cara campanya propagandística d’un alcalde.

I és que l’Any Borja ha estat una excusa immillorable per a que el PSOE d’Orengo avancés la campanya electoral. Així editava, quasi encetat el V Centenari, una guia amb la que tractava de compensar l’absència d’un projecte meditat, ben planificat i avaluat econòmicament, deixant a la improvisació i a la successiva contractació de préstecs, la incorporació o no d’actes esporàdics diversos.

De fet, mai es van plantejar la possibilitat d’aprofitar l’avinentesa per crear alguna de les moltes infraestructures necessàries a la ciutat, com ara una escoleta infantil a la platja o un geriàtric, o efectuar la construcció de l’edifici d’assajos de la banda de música de Beniopa. Carència que generava greus crítiques i que més tard evidenciaria certa ineptitud quan, en la referida guia, inclogueren com a obra del V Centenari “el aparcament de la Plaça El·líptica”!.

Una obra projectada en l’anterior legislatura i que res a veure té amb el Sant i el seu aniversari. Remei ridícul i que, en forma de grossa píndola, degué empassar-se l’Alcalde. Valia més la infermetat.

Però eixa no fou l’única gran proposta d’un equip de trenta assessors, també hi podíem trobar les Cavalcades Falleres Borgianes, la Setmana Santa Borgiana, la Trobada Borgiana de Bolilleres i altres il·luminacions. Car, el màxim reclam aprofitable eren les pintures del Palau Ducal que estan essent restaurades i per tant romandran ocultes durant tot el 2010. Això passa per dedicar els tres primers anys de legislatura a fer castellets en l’aire mentre anava llançant-se a perdre el de la terra.

Com no, a FITUR també s’han endut al Sant, a ell i a 170 persones més, o almenys, 170 habitacions són les que es van llogar, a càrrec de la ciutadania, per a dos nits a Madrid, a un hotel amb una mitja de preus de 260 euros per habitació i nit. Això és fer clients, i altra cosa tonteries. A veure quants convidats se’n porten, amb el barquet, a Roma.

I les despeses són inacabables, dues cavalcades per valor de 600.000 euros, una jornada de “performance” musical per 240.000 euros, dinars multitudinaris per un mòdic menú individual de 70 euros, i això que estem en crisi.

I així, mentre als ciutadans i ciutadanes de Gandia se’ls intenta fer creure que s’està duent a terme una gran campanya publicitària per atraure turistes, la realitat és que la campanya es fa exclusivament a dins de casa, més enllà del terme municipal de la gran ciutat, si li preguntes a algú que en sap de Sant Francesc o de la seua família, allò que et contesten és que els hi sona que hi ha una pel·lícula. Sí, aquella on l’única escena rodada al Palau Ducal de Gandia serveix per escenificar una baralla a França. A mi em sembla que això és gat per llebre.

La rosa roja

...
I és que la selecció espanyola per al mundial de futbol de 2010 no s’anomena “La roja” per atzar.

Aquesta crisi econòmica que estem patint ens deuria fer obrir els ulls de com són gestionats, pels nostres representants polítics, els euros que en forma d’impostos paguem a les diferents administracions públiques.

Eixos diners haurien de ser empleats per a construir, entre d’altres, vies de tren, col•legis, hospitals, aparcaments, geriàtrics i escoletes infantils, evidentment de caire gratuït; per a oferir serveis d’atenció als majors, per a crear un espai físic d’auxili a les dones maltractades, per a proporcionar activitats esportives gratuïtes, etc.; però també per a desenvolupar campanyes formatives i informatives, com per exemple, de sensibilització amb les espècies animals en perill d’extinció, sobre les malalties que ocasiona el consum del tabac o les modificacions legislatives en matèria de trànsit.

Malauradament és, excusant-se en aquesta darrera funció, com els dos partits polítics que ostenten el govern a l’estat espanyol, a la comunitat autònoma valenciana i a la ciutat de Gandia, empren els diners de tots els ciutadans per a fer “auto propaganda” política, instaurant una eterna campanya electoral subliminal.

Hi ha exemples de moltes formes i matèries, però tan sols dos colors són els que identifiquen el malbaratament del cabal públic.


El cartellet del Plan Zapatero.

Qui no pensa que aquests cartells són massa grans?

En moltes ocasions més grans que l’obra sobre la qual informen.

¿No hagués segut més correcte no obligar a les empreses adjudicatàries de l’obra a pressupostar, juntament amb el cost de la mateixa, el cost del cartell?. Així hagués eixit més barata l’obra.

Però molt al contrari, de fet, era una condició sine qua non per a obtindre la subvenció, és a dir, que si els ajuntaments volien rebre els diners de l’Estat governat pel PSOE, obligatòriament havien d’instal•lar els cartellets!

Serà una casualitat que el logotip que s'havia de dibuixar ho fos en “roig PSOE”?


Valencia Street Circuit.

El President Camps és un enamorat de l’automobilisme, per això no dubta en fer seu el gran benefici que aquest durà a la comunitat autònoma.




¿Però realment algú creu que la inversió realitzada en aquest premi d’automobilisme es rendibilitzarà mai pels hotelers i restauradors de València, amb el suposat benefici indirecte de la resta dels valencians que no vivim a la capital?











El govern valencià no ha dubtat en editar una quantitat ingent d’articles de merchandising en el seu color blau favorit!

El “blau PP” inundà i ho tornarà a fer en la propera edició, els carrers del circuit urbà que acollirà a aquells valencians i resta de ciutadans que puguen pagar els dissuasoris preus de les seues tribunes.


No obstant el blau a València comparteix espai amb el taronja amb el que el PPCV tracta de diferenciar-se de pepés menys triomfadors.



Així és com pensaven tapar els solars de la veritable València.













Gandia Gran Ciutat.

A Gandia, el nostre alcalde, com a ell li agrada anomenar-se, ho ha aprés això molt bé, i repetint la formula ja emprada en 2007, al editar un llibre titulat “setanta cinc mil raons” fent referència al nombre d’habitants de la ciutat, torna a emprar el mateix cor “roig PSOE” per a editar cartells amb els que empaperar la ciutat, i pàgines i més pàgines en revistes locals, legitimant aquesta despesa en la celebració de que Gandia ja és gran ciutat.

A dins del cor, hi ha escrita la paraula gràcies, pot ser li les dóna a aquells que li van votar en les passades eleccions i ara estan penedint-se.



A la fi no és sinó altre exemple de la despesa desbocada del PSOE, entre tant, baixen el sou als funcionaris i congelen les pensions de les persones grans.



L’America’s Cup.

Ací teniu més exemples de la propaganda “barata” del PP en altre dels grans esdeveniments/fracàs de la comunitat autònoma valenciana.







V Centenari del naixement de Sant Frances de Borja.

Hi ha una expressió que diu que l’oportunitat la pinten calba, i clar, el nostre alcalde socialista no la devia deixar escapar.



Qualsevol suport, carrer, plaça o motiu és bo per a que el “roig PSOE” brille al sol de la Mediterrànea.









Així mateix, no dubta en recordar a tots aquells que passen pel costat de les instal•lacions de Gandia Televisió que aquesta tele és la seua!



Els altres sempre podran al•legar que la mar és blava,




...però nosaltres que les gavines no ho són per molt que ells s’empenyen.

...i poder viure la jubilació

Publicat al diari Las Provincias el 3 de juny de 2010

Ací tan sols unes paraules sobre l’arrupiment de muscles del Senyor Rodríguez Zapatero, escenificant estranyesa, com a resposta a la convocatòria sindical contra una modificació legislativa encara no efectuada. I és que davant del desig de milers de ciutadans i ciutadanes d’eixir al carrer per expressar el seu desacord amb la voluntat del govern de perllongar l’edat de jubilació fins els seixanta set anys i d’augmentar la base de cotització per a rebre la referida prestació, dels últims quinze als vint-i-cinc anys, el Senyor President, el passat dia vint-i-tres de febrer, es sorprenia perquè considerava que no tenia lloc manifestar-se en contra d’aquests retalls econòmics encara no aprovats i per tant encara no exigibles als ciutadans.

En escoltar tan enorme “majadería”, els electors abandonem ràpidament la perplexitat amb un cloure els ulls i un lleuger moviment de cap en sentit negatiu. I davant la ineptitud dels qui ostenten la vara de comandament, acudim a la via pública a reivindicar una política econòmica creadora de llocs de treball. És a dir, amb la clara voluntat de reconduir el debat parlamentari cap a la promoció de l’estabilitat laboral mitjançant, entre d’altres possibilitats, l’afavoriment de la creació d’indústria, la posada en valor de l’agricultura, la correcta ordenació del territori, l’aposta seriosa per les polítiques mediambientals i la disminució de la importació d’energia. Tot això front a la proposta de la minoració de la capacitat econòmica dels què han estat treballant tota la vida.

No obstant la mobilització, els grans absents de la mateixa van ser els més afectats. A penes algunes desenes de joves. Des d’ací vull agrair a totes les persones grans, compromeses amb el seu país i amb el valor d’exigir el respecte pels nostres drets, als quals la mesura els afectaria parcialment, que comparegueren amb l’esperit de no desaprofitar l’oportunitat de contribuir a impedir l’endarreriment en els beneficis socials que tota una vida han tardat en aconseguir; essent possible d’aquesta manera llegar a les generacions esdevenidores una senda segura cap a un futur més equitatiu. I en aquest sentit “marmolar” a la joventut que va desaprofitat un moment històric per a fer pública la denúncia de la incongruència política d’un partit que pretenia vendre a Europa que la seua ineficaç gestió podia solucionar-se “de un plumazo”. Intentant dissimular la seua incompetència cap a un espectador que li podia fer traure els colors davant els mitjans de premsa de ressò internacional.

Aquell dia la ciutadania va guanyar la partida. Els sindicats feren la seua funció, vetllar pels interessos d’aquells als que representen.

O tal volta no fou més que una estratègia. Una “obligada demostració de tasca pancartista” que calmaria els ànims del proletariat al temps que es pactava una subvenció de setze milions d’euros capaç de induir una oportuna hibernació mentre es congelaven les pensions!

Bé, cadascú que pense allò que considere pertinent; com deia, els joves no assistiren, essent, no obstant, escusats pel seu estat de desocupació. Com a rèplica he de dir que la manca de feina no pot ser una justificació vàlida, perquè front a les dificultats, els joves s’han de situar al cap davant de les reivindicacions. I no creuar-se de mans esperant a que siguen els seus progenitors els que els traguen les castanyes del foc, perquè és, aprofitant-se d’eixa deixadesa i d’eixe desinterès imperdonable com les mesures político-econòmiques adoptades s’allunyen de la seua realitat i de les seues necessitats per vetllar pels interessos econòmics d’aquells que realment fan la pressió adient.