El carril bici de la ciutat de Gandia. 3a Part.

...

Els ciclistes urbans estem “d’enhorabona”, l’avinguda del Grau ja té carril bici!

Pot ser, la celeritat amb que ha aparegut aquest siga degut a que fa uns dies el govern municipal anunciava que pretén instal•lar cent quaranta aparcabicicletes amb l’objectiu de fomentar-ne l’ús, i clar, per a justificar aquesta despesa i aquesta voluntat, abans calia establir una mica d’espai per a que les mateixes circularen.

Bé, imaginativa no ha estat l’execució, però “barata” supose i espere que sí.

Tot i això, el fet de que el referit carril bici consistisca en haver pintat una línia roja discontínua a la calçada, crec que evidencia que no sembla que el govern haja entès massa bé allò d’atorgar prioritat de pas a les bicicletes i després al transport públic, ja que dedicar el mateix carril per a bus i per a bicicletes em sembla molt perillós.

I poc realista, ja que dubte molt que els conductors d’autobús vagen zigzaguejant per tal de rebassar els ciclistes que aniran trobant-se constantment.

I és que jo pense que aquesta oportuna pintura sembla en realitat, també, més un intent de que la gent s’oblide dels 240.000,00 € que ha costat l’espectacle de Carles Santos, que una vertadera aposta per a aconseguir una ciutat sostenible. Evidentment, en aquesta via de tan alta densitat de trànsit, haurien d’haver establert una zona especialment dedicada. No deu cabre, ...on ficaran el tramvia?

Que llàstima que es gasten tants diners en unes coses i tan pocs en altres.

Aparcaments i aparcaments

Publicat al setmanari Micro el 20 de maig de 2010

Molts dels lectors recordaran que estava planejat fer un aparcament soterrani baix de la plaça Exèrcit Espanyol (Jardinet). Aquesta obra va eixir a concurs fa uns mesos. Però el mateix es quedà desert, és a dir, cap empresa es va interessar per quedar-se l’execució del projecte. I és que sembla ser que l’operació no resultava econòmicament viable, ja que després de fer tots els càlculs adients, resultava que la quota de lloguer de les places d’aparcament per als veïns de Corea, seria molt més elevada que la que paguen els veïns i treballadors del Centre Històric als aparcaments del riu Serpis i de la plaça Prado. Suma que es preveia que cap ciutadà estaria disposat a pagar.

Xifres econòmiques que sorgien d’exigir a l’empresa licitadora de l’obra l’obligació de reconstruir la plaça i renovar el carrer Magistrat Català fins al carrer Maldonado inclòs. Car, exigències que encarien desproporcionadament el producte final, i que ben bé podrien haver estat finançades amb el “Plan Confianza”.

Doncs bé, durant tot el procés es va habilitar un aparcament “provisional” paral•lel a l’avinguda Blasco Ibáñez, en l’espai que devia ocupar la continuació del Parc del Nord. Això va suposar un alçament clamorós dels veïns que es negaven a admetre eixe canvi d’usos de l’espai físic que hi havia al voltant de les seues llars, entre d’altres coses perquè això era contrari a la llei. Les pancartes penjades als balcons, recriminant a l’Alcalde Orengo eixe abús, van donar resultat, i al quedar desert el procediment de licitació abans esmentat, el govern municipal ja no tenia excusa per a mantindre eixa “il•legalitat provisional”.

Així que decideix arribar a un pacte amb els veïns, dividint l’espai controvertit en dues zones, una per a jardí i una altra per a aparcament.

Aquest últim, segons resen els senyals allí col•locats, és “alternatiu”, és a dir, alternatiu a obrir un procés de licitació raonable i que permetria als veïns de Corea veure alleugerits els seus problemes per a estacionar els automòbils.

Està suposadament vigilat les 24 hores i és “gratuït”. Que dic jo, gratuït del tot, tampoc, perquè els ciutadans i ciutadanes ja paguem el impost de vehicles de tracció mecànica, o popularment conegut, impost de circulació. Amb el que lògicament es costegen totes les infraestructures que fan possible el trànsit dels vehicles per la via pública, com ara, els semàfors i la pintura reflectant. Però, no ho hem d’oblidar, aquest també ens dóna dret a estacionar. Per la qual cosa, cada lloc d’aparcament de la ciutat de Gandia està finançat per tots aquells que paguen el referit impost.
Així que no podem parlar estrictament de gratuïtat, el que sí que podem és arribar a la conclusió de que pagar per estacionar en la zona blava i pagar per estacionar en els aparcaments públics “no gratuïts”, és pagar dues vegades pel mateix dret.


Doncs bé, com deia, l’aparcament del qual parlem és, segons l’Ajuntament, “gratuït”, serà per això que realment no està vigilat les 24 hores i que el seu estat es tan lamentable que hi ha diversos cotxes que han sofert danys, com ara, robatori del seu combustible o rodes punxades.
Crec que caldria demanar explicacions i responsabilitats a l’Ajuntament.

Spain is different?

Publicat al diari Las Provincias el 11 de maig de 2010

Recorde hui a una volguda professora que estratègicament ens va educar en la idea de que els moments de crisi eren essencialment moments de canvi, de reajustament entre aparença i realitat, de creixement personal. I dic estratègicament perquè, ella que ja era una persona madura, havia tingut “l’oportunitat”, com a ciutadana de l’estat espanyol, d’haver experimentat i reflexionat moltes d’aquestes crisis. I és que, Espanya, efectivament és diferent. Un dia imperialista, altre dia república, més tard dictadura feixista, i ara recentment, monarquia parlamentària. En a penes un segle, la forma de govern ha oscil•lat cap a tots els extrems. Econòmicament però, ja fa molt de temps que estem a la cua d’Europa.

Així, fa uns dies, l'INE ens sorprenia amb unes dades sobre l’atur. Apareixia, negre sobre blanc, una xifra de persones desocupades molt superior a la fins eixe moment publicada. 4.612.700 persones sense treball, és a dir, més del 20% de la població activa.

Davant les mateixes, el govern central es va apressar a manifestar que havia estat una errada informàtica. Lògicament, podíem creure l’explicació oferida i confiar en que el govern de Zapatero no menteix als seus ciutadans, i a la Comunitat Europea, per a allunyar-se quant més possible de que s’assimile la situació econòmica del Regne d’Espanya a la de Grècia, evitant així un possible alçament popular i l’enfrontament amb Angela Merkel. O dubtar de les mateixes, i plantejar-nos la possibilitat de que aquell que per decisió dels electors, coneix i gestiona eixes dades, les oculta o manipula i distribueix en el seu exclusiu benefici, en un perillós menyspreu de la realitat, al crit d’Espanya és diferent.

Poc ens ha durat la disjuntiva, ja que finalment han desfet allò dit a manera de “donde dije digo, digo Diego”, i han reconegut que no es tractava de cap errada i que les dades són certes. Així, pel seu desconcert inicial, sembla ser que la “errada” fou publicar-les! És a dir, gràcies a una acció anecdòtica inexplicable, els ciutadans tenim accés a la informació veraç! Pesse als primers intents de l’executiu de desconcertar-nos i continuar mentint. En definitiva, una situació esperpèntica.

I és que a mi em dóna la impressió de que no hem sabut aprofitar les oportunitats que ens donava la recent estrenada democràcia. Hem deixat en mans corruptes l’ordenació de l’Estat. No és així difícil comprendre com dia rere dia els governs del PPSOE prenen decisions allunyades de la cordura i desfavorables per a la ciutadania.

L’últim exemple el tenim ara sobre la taula. Amb el pla de falsa austeritat del govern central va a reduir-se la despesa en personal. La mesura, així, sense més, no sembla massa intel•ligent, perquè el que té la nació espanyola és un problema d’atur, és a dir, falten llocs de treball. Per la qual cosa, no crear-ne (llocs de treball), no crec que siga la millor solució. Així, la reducció de personal es farà, entre d’altres, sobre l’educació i la sanitat, a la fi potser, menys professors i professores i menys metges i metgesses. Òbviament afavorint de rebot l’empitjorament de la situació actual de molts col•legis, instituts i hospitals públics, en favor dels privats. Sortosament, la mesura serà quasi imperceptible tenint en compte que les competències en educació i sanitat estan en mans de les comunitats autònomes. En el cas de València, en mans del PP, el qual demostra cada dia el poc respecte que li mereixen aquestes matèries. Així que no descarte una propera i idèntica voluntat reduccionista en el “Nostre President”, emprant la ja utilitzada tècnica del “corta pega” de plans estrella.

Però si aquesta decisió no és prou exemplificativa, us propose una altra. I és que Espanya no sols té un problema amb l’atur, sinó que com a conseqüència lògica d’aquest, ha caigut el consum, i per tant, els ingressos de l’Estat a través del impost que grava el mateix. Doncs bé, com a resposta, en lloc d’afavorir mesures que el fomenten, Rodríguez Zapatero decideix gravar-lo més. I així, en plena crisi econòmica que ha provocat una dura disminució del poder adquisitiu de les famílies, el govern augmenta en dos punts l'IVA.

Jo hagués apostat per reduir la morositat de l’Administració Pública envers les mitjanes i menudes empreses, posant així una important quantitat de diners en circulació en mans dels seus legítims propietaris, els ciutadans.

Mobiliari Urbà

......
Desgraciadament estem acostumats a veure com en nits festives i no tan festives s’encenen papereres, es fonen contenidors de fem, es trenquen bancs, es furten plantes i flors..., en definitiva, observem com una part de la població no té cap respecte pel mobiliari públic. Tal situació ocasiona que l’erari municipal haja de costejar una i altra vegada valuosos bens per a reposar els destruïts. Caldria així preguntar-se si aquests brètols tracten de la mateixa manera els seus bens privatius. I en els casos on s’obtingués una resposta en negatiu, intentar fer comprendre que casa seua també és cada trampeta d’aigua, cada arbre, cada font. Ja que dels nostres i dels seus impostos es paguen els mateixos.

Tot i que aquest és un escenari que podria esdevindre en llargues reflexions, les mateixes les ajornaré per a parlar ara d’un altre tipus de problema i de mobiliari. I és que és habitual assistir com a espectadors al fet de que en els nostres municipis apareixen i desapareixen artefactes, més o menys grans, més o menys útils, però que a la llarga esdevenen deixalles caríssimes. Molts d’aquests elements són adquirits pels governs municipals amb una finalitat clarament electoralista, normalment uns mesos abans d’eleccions, essent abandonat el seu manteniment poc després. I encobert el seu desús desenvolupant tasques per a les quals no han estat adquirits, envers les que legitimaven el desemborsament econòmic realitzat.

Aquest és el cas dels indicadors de trànsit que el Cap del Gabinet d’Alcaldia d’Orengo, J. R. Tiller, la passada legislatura, va instal•lar arreu de la ciutat amb molt de bombo i plateret.
























No obstant, i afortunadament, com que no a tot el món li passa desapercebuda aquesta situació, i venen eleccions, considere oportú aprofitar aquesta tribuna per suggerir al govern municipal que contracte a un tècnic, si és que no en té en plantilla, i arregle aquests dos cartells d’informació del trànsit urbà que tants maldecaps ocasiona a la ciutat de Gandia.