Quan ser mare es va convertir en un privilegi

Publicat al diari Las Provincias el 8 de març de 2011

Mai no m'he plantejat la possibilitat de dedicar, en exclusiva, uns quants anys de la meua vida a la criança dels meus potencials fills i a dur a terme les tasques domèstiques i la cura de la meua parella. És a dir, essent coneixedora de que moltes generacions de dones han optat per desenvolupar aquesta tasca, no recorde cap pensament propi en eixe sentit.

Així, forme part de l'altre percentatge de fèmines què han optat per assolir una carrera professional. No obstant ajornant la maternitat a un futur no immediat. I això tot i no desconèixer les dificultats històriques que la compatibilitat d'aquesta doble dedicació a ocasionat al sexe femení, i això perquè ser mare ja pot ben bé ser una tasca de jornada completa.

De fet, no és estrany trobar, a un extrem i a l'altre, dones què han decidit no traspassar el límit de la referida dedicació exclusiva. I això tot i ser cada vegada, malauradament per un costat i afortunada per un altre, més difícil trobar aquestes situacions. Sempre deixant a banda la certesa de que no totes les dones volen tenir fills, en evident manifestació de que ser dona és molt més que ser procreadora.

I deia que malauradament perquè no podem obviar que en aquesta última dècada la incorporació de la dona al treball fora de casa ha estat una realitat en molts dels casos producte de la necessitat, entesa aquesta com purament econòmica. I és que no tan sols el nombre de famílies monoparentals ha augmentat, la gran majoria d'aquestes de dones, sinó perquè les noves famílies del segle XXI difícilment podrien resultar sostenibles econòmicament amb tan sols un dels progenitors treballant fora de casa mentre l'altre desenvolupa la tasca domèstica.

Fruït d'aquesta necessitat i, ara sí, de forma satisfactòria, de l'avanç en les llibertats, trobem cada vegada més dones ostentant llocs de treball abans tan sols desenvolupats per homes.

Sortosament per a l'espècie humana, aquestes dones treballadores (fora de l'àmbit domèstic), o doblement treballadores (ja que a la fi acaben assumint també les referides tasques pròpies de la llar), no han rebutjat el desig de ser mare. I és ací on comença el problema, l'actual, el de conciliar la vida familiar i la laboral. Modernitat que costarà d'arrelar veient l'actitud de la majoria de la patronal.

Almenys en aquest viatge, a les dones, ens acompanyaran els homes, els quals ara esdevenen directament afectats, perquè també ells, com a pares, hauran de poder ser beneficiaris de les prerrogatives pròpies de l'esmentada conciliació.

Hui per hui, a la legislació de l'estat espanyol encara li falta molt per a arribar a assimilar-se a la de la majoria de la resta dels estats europeus, on per exemple la dona gaudeix de fins a noranta sis setmanes de baixa per maternitat, com és el cas de Suècia, front a les setze setmanes espanyoles, i l'home de huit setmanes front a les dues espanyoles. I sí, heu llegit bé, l'home a Suècia gaudeix d'una baixa de paternitat que és la meitat de la que legalment se li reconeix a la dona espanyola per maternitat!

I recalque allò de "legalment reconegut" perquè, llevat de les treballadores funcionàries, hi ha a l'estat espanyol poques dones què hagen gaudit amb llibertat de la seua baixa de maternitat. La majoria són pressionades pels seus i les seues caps amb l'objectiu de que no esgoten la mateixa.

I ací no acaben els problemes, ja que també "legalment" les mares tenen la possibilitat de sol·licitar durant els primers anys de la vida dels seus fills, una reducció de la jornada laboral i conseqüentment del sou a percebre. Doncs bé, aquesta previsió no deixa de ser una utopia. I així us transcric allò què a una amiga li van contestar quan la reducció va sol·licitar, i què em va inspirar per escriure aquest article: "Tu el què vols és viure com una marquesa".

Ara m'estime més no fer comentaris, i que cadascú traga les seues conclusions. Tan sols advocar ací pel respecte a les lleis, als drets humans i a les dones, què un dia o un altre a tots ens van parir.

Governar per a totes i tots

Publicat al setmanari Micro el 11 de febrer de 2011

Allò del problema de les majories és que qui les ostenta sol oblidar que el seu deure és vetllar per les necessitats del conjunt de la població, incloses les de les minories.

I quan això ocorre sorgeixen campants manifestacions com les què, qui s’autoproclama “Alcalde de tots”, l’alcalde Orengo va prorrompre sobre el veïnat de Simancas què, fent ús dels seus drets, manifestava no acceptar vendre les seues vivendes pel preu ofert pel govern municipal – “el BLOC está empeñado en respaldar a cuatro vecinos” –.

A la fi, el resultat és el menyspreu i el greuge d’aquells que, representant un escàs relleu numèric (igualment traduït en percentatge de vot), acaben essent fàcticament irrellevants.

Unes realitats intolerables i malgrat això reiterades. Com la que vull reflectir, la creació i reconstrucció de barreres arquitectòniques.

Amb el pas del temps les ciutats creixen i envelleixen i cal dedicar una part important dels diners dels contribuents a reparar i remodelar les mateixes segons les necessitats de la població, no obstant essent en molts casos eixa activitat exagerada i poc reflexionada, inclús, en ocasions, efectuant intervencions i creant infraestructures completament innecessàries i rebutjades per la ciutadania.

Entre tant, mentre es projecten multimilionàries i futuristes construccions, els gandians i gandianes ens hem acostumat a veure’ns obligats a pujar i baixar escalons si hem de moure’ns a peu per la ciutat. Doncs bé, aquesta situació pot resultar per a molts una lleu molèstia, però per a les persones amb dificultats de moviment és un gran inconvenient per a desplaçar-se amb llibertat. Pense lògicament en la gent major, en les persones amb discapacitat física, en els pares i mares amb nadons i en aquells que accedeixen a fer la compra amb el seu carret.

És per això que a pesar de que a poc a poc les coses van canviant, com que pense que no a la velocitat adequada, ni al mateix ritme arreu de la ciutat, considere que seria exigible més agilitat, més equitat i més correcció tècnica entre tant. Ja que de poc serveix eliminar les voreres elevades si en el seu lloc instal·len bol·lards.

El govern municipal no hauria de veure els ciutadans i ciutadanes que condueixen els seus vehicles com presumptes infractors, sinó apostar per l’educació vial i el comportament cívic. Fent a banda ben servir el paper dissuasori de la seua capacitat sancionadora.

És evident on radica el principal problema, sembla que aquells que estan dissenyant els carrers de la ciutat són incapaços de construir voreres i calçades ben diferenciades als “barris obrers” sense utilitzar desnivells. Serà perquè per a qui no té interès ni voluntat l’experiència no li serveix, i si no fa clots fa muntanyes.

En tants diners que costen les coses i tant poc que costa fer-les bé.

Un capritx en forma de tramvia

Publicat a la revista Gente de la Safor el 10 de febrer de 2011

La realitat pot esdevenir terrible quan els canvis de la mateixa depenen de decisions megalòmanes de representants polítics amb aires de grandesa que han perdut qualsevol contacte amb les necessitats i la voluntat dels suposadament representats.

No és la primera vegada que a Gandia, el primer edil del consistori fa i desfà de les arques municipals al seu desig com si la pròpia ciutat fos el seu pati de jocs, les ciutadanes i els ciutadans les seues nines i ninots, i els recursos d’aquestos, ben transformats en impostos i patrimoni present i futur de la ciutat, les llepolies què poder papar-se fins esclafir.

Feia pocs dies que el Bloc-Verds de Gandia havia organitzat per al veïnat una reunió informativa sobre el tramvia, a la seua seu, al carrer Tossal, quan, des de l’Ajuntament, s’organitzava com a reflex, la primera i única, per hui, reunió al voltant de tan extravagant proposta socialista. Convocats els veïns i les veïnes de Corea al centre social, se’ls adreçava el recentment estrenat alcalde de barri, i exalcalde de barri del Raval (del qual és veí), Vicent Mengual.


La sala, plena de gom a gom, esperava amb interès que el regidor explicara el contingut dels cartellets ben acolorits que el mateix allí havia penjat, i responguera les bàsiques i imprescindibles qüestions que li plantejaren. Com ara, el recorregut i els transbordaments obligatoris, el cost, la ubicació dels tallers i de la subestació elèctrica, la freqüència prevista, i si hi havia alternatives al projecte què no semblava adequar-se a les circumstàncies pròpies de la ciutat.

Malgrat que el representant electe estava assistit per quatre tècnics, l’equip que conformaven tots plegats va resultar incapaç, no sols de situar les referides cotxeres i subestació elèctrica als plànols, sinó de respondre a una sola pregunta formulada per l’auditori. El qual li va plantejar, a més, que no era el moment més idoni per a la ingent despesa, que el projecte estava mal plantejat, gens meditat i allunyat del problema real del sistema de transport públic existent a la ciutat, ja que la ineficàcia que aquest presenta, entre d’altres per la insuficient freqüència de pas i pel poc abastament de recorregut, es veuria paradoxalment incrementada.

Com de decebedor i trist va ser allò únic que va esbrinar a dir l’esbroncat membre del consistori quan una de les persones allí presents li va preguntar, davant dels innumerables inconvenients que plantejava el projecte, quin era el interès de seguir endavant amb el mateix. I és que – “El tramvia es farà perquè el PSOE ho duia al seu programa electoral de 2007”! – foren les seues paraules.

Els crits dels assistents, perplexos davant la manifestada incompetència d’aquell que parlava en nom del govern municipal, ompliren el buit d’explicacions del mateix. Resultava indignant la supèrbia d’aquell suposat representant del poble.

Els veïns i veïnes s’alçaren insultats per una compareixença exenta de la més mínima espurna de voluntat política de posar en pràctica vertaderament la participació ciutadana i més propera a l’escenificació d’una obra circense.

Molts pensaran que aquella vesprada va ser mort el missatger. Jo crec que tenen raó. Que segurament hagués calgut tancar les portes del centre social i fer vindre a l’artífex del monstruós projecte, l’Alcalde Orengo.

Pot ser les veïnes i els veïns del Grau s’asseguen al pont del carrer de la Goleta per tal de manifestar-se públicament en contra de tal balafiament econòmic i menyspreu per la ciutadania. Doncs bé, que compten amb mi per a fer eixa asseguda.




He utilitzat imatges del capítol “Marge versus the monorail” de la sèrie nord-americana The Simpsons, per il·lustrar aquest article, perquè l’esperpèntica història que se’ns relata en eixos vint minuts pot fer-se realitat a la ciutat de Gandia, amb una única diferència, qui decideix dur endavant la catastròfica construcció a la sèrie de dibuixos animats són els ciutadans de Springfield.

El carril bici de la ciutat de Gandia. 5a Part.

Trobeu les deu diferències?

És evident que, en tot cas, aquestes són de caire superficial, perquè en el fons, no tan fondo, tots dos són allò mateix i desenvolupen idèntica política.

Ella és Rita Barberà, l’alcaldessa del PP de València, i l’altre, Jose Manuel Orengo, el nostre alcalde del PSOE de Gandia. És obvi que la manera de fer no dista gens. Tots dos estan presentant el seu gran projecte mediambiental amb el què tanquen la present legislatura. En definitiva, un sistema de lloguer de bicicletes que a Gandia ens costarà vora els set-cents mil euros (700.000,00 €), cent setze milions (116.000.000 ptes.) de les antigues pessetes.

A la ciutat de València ja està en marxa, tot i que sembla que de manera no massa satisfactòria per als seus usuaris. Però eixa circumstància crec que serà més adient tractar-la, així com les seues característiques concretes, per tal de poder comparar-les amb les de la nostra ciutat, quan el servei ací es pose en marxa.

No trigarà gaire, ja que les eleccions estan a la cantonada. De fet, els ciutadans i ciutadanes hauran vist com han començat a instal·lar-se arreu de la ciutat les “tan ben integrades en el seu entorn” plataformes de lloguer.

Però, com que el preu de la compra de les bicicletes no justifica un cost tan alt del projecte, i és escandalosa la manca d’un traçat real de carril bici per on poder circular amb la més mínima garantia de seguretat, el mateix ve farcit del desenvolupament de la xarxa de preferència de pas de les bicicletes per la ciutat.

Així, de nou, tal i com feren fa quasi quatre anys (tres dies abans d’eleccions) estan tornant a pintar de roig la ciutat (¿serà coincidència que el color elegit siga el mateix que utilitzen les sigles del PSOE?).









Recorde que aquella vegada, fa quatre anys, la pintura que es desfeia el mateix dia de les eleccions, i que ens va costar 300.000,00 €, cobria les voreres de manera insultant.
































Especialment al grau i a la platja, on, pocs mesos després, en arribar l’estiu, moltes de les voreres estrella convertides en carril bici van haver de ser repintades de gris i clausurat el carril bici per a que pogueren anar els vianants per la vorera! (Sempre em pregunte que ens va costar eixa repintada!).


































Ara senzillament ocupa part d’unes vies ja prou col·lapsades.
























Tot i que això dels obstacles al carril bici de Gandia ja és un clàssic.

Com dic, fou indignant i irracional, i en molts dels casos senzillament inexistent.

Que útil, veritat? Sobre tot si vas en bici a treballar.

Deficiències que sembla que no deixaran d’existir en el carril bici que ara estan “construint”, ja que allò de no tenir inici ni fi, ni connexió alguna entre els seus trams sembla que serà una constant. La caseta de fusta ens indica que en eixe lloc comença o acaba un tram.

A Corea sembla que comença ací!