dimecres, 16 de març de 2011

Quan ser mare es va convertir en un privilegi

Publicat al diari Las Provincias el 8 de març de 2011

Mai no m'he plantejat la possibilitat de dedicar, en exclusiva, uns quants anys de la meua vida a la criança dels meus potencials fills i a dur a terme les tasques domèstiques i la cura de la meua parella. És a dir, essent coneixedora de que moltes generacions de dones han optat per desenvolupar aquesta tasca, no recorde cap pensament propi en eixe sentit.

Així, forme part de l'altre percentatge de fèmines què han optat per assolir una carrera professional. No obstant ajornant la maternitat a un futur no immediat. I això tot i no desconèixer les dificultats històriques que la compatibilitat d'aquesta doble dedicació a ocasionat al sexe femení, i això perquè ser mare ja pot ben bé ser una tasca de jornada completa.

De fet, no és estrany trobar, a un extrem i a l'altre, dones què han decidit no traspassar el límit de la referida dedicació exclusiva. I això tot i ser cada vegada, malauradament per un costat i afortunada per un altre, més difícil trobar aquestes situacions. Sempre deixant a banda la certesa de que no totes les dones volen tenir fills, en evident manifestació de que ser dona és molt més que ser procreadora.

I deia que malauradament perquè no podem obviar que en aquesta última dècada la incorporació de la dona al treball fora de casa ha estat una realitat en molts dels casos producte de la necessitat, entesa aquesta com purament econòmica. I és que no tan sols el nombre de famílies monoparentals ha augmentat, la gran majoria d'aquestes de dones, sinó perquè les noves famílies del segle XXI difícilment podrien resultar sostenibles econòmicament amb tan sols un dels progenitors treballant fora de casa mentre l'altre desenvolupa la tasca domèstica.

Fruït d'aquesta necessitat i, ara sí, de forma satisfactòria, de l'avanç en les llibertats, trobem cada vegada més dones ostentant llocs de treball abans tan sols desenvolupats per homes.

Sortosament per a l'espècie humana, aquestes dones treballadores (fora de l'àmbit domèstic), o doblement treballadores (ja que a la fi acaben assumint també les referides tasques pròpies de la llar), no han rebutjat el desig de ser mare. I és ací on comença el problema, l'actual, el de conciliar la vida familiar i la laboral. Modernitat que costarà d'arrelar veient l'actitud de la majoria de la patronal.

Almenys en aquest viatge, a les dones, ens acompanyaran els homes, els quals ara esdevenen directament afectats, perquè també ells, com a pares, hauran de poder ser beneficiaris de les prerrogatives pròpies de l'esmentada conciliació.

Hui per hui, a la legislació de l'estat espanyol encara li falta molt per a arribar a assimilar-se a la de la majoria de la resta dels estats europeus, on per exemple la dona gaudeix de fins a noranta sis setmanes de baixa per maternitat, com és el cas de Suècia, front a les setze setmanes espanyoles, i l'home de huit setmanes front a les dues espanyoles. I sí, heu llegit bé, l'home a Suècia gaudeix d'una baixa de paternitat que és la meitat de la que legalment se li reconeix a la dona espanyola per maternitat!

I recalque allò de "legalment reconegut" perquè, llevat de les treballadores funcionàries, hi ha a l'estat espanyol poques dones què hagen gaudit amb llibertat de la seua baixa de maternitat. La majoria són pressionades pels seus i les seues caps amb l'objectiu de que no esgoten la mateixa.

I ací no acaben els problemes, ja que també "legalment" les mares tenen la possibilitat de sol·licitar durant els primers anys de la vida dels seus fills, una reducció de la jornada laboral i conseqüentment del sou a percebre. Doncs bé, aquesta previsió no deixa de ser una utopia. I així us transcric allò què a una amiga li van contestar quan la reducció va sol·licitar, i què em va inspirar per escriure aquest article: "Tu el què vols és viure com una marquesa".

Ara m'estime més no fer comentaris, i que cadascú traga les seues conclusions. Tan sols advocar ací pel respecte a les lleis, als drets humans i a les dones, què un dia o un altre a tots ens van parir.

Cap comentari:

Publica un comentari