La generació perduda

Article publicat en el setmanari La Cafetera X-Press el 16 de maig de 2011

Ara fa quinze anys veia frustrada la meua il·lusió de votar per primera vegada. Si no recorde mal, en aquell moment governava Espanya el senyor Felipe González i la “cantinela” què sonava era un “váyase Senyor González”. Qui prorrompia eixes paraules era el senyor Aznar, el qual, míting rere míting, demanava l’avançament de les eleccions estatals. Jo tenia dèsset anys, en unes setmanes compliria divuit i pocs dies després acudiríem a les urnes a dipositar la nostra papereta.

Doncs bé, com deia abans, dissortadament no hi vaig poder participar en eixos comicis, ja que finalment, la pressió exercida pel “Partido Popular” sobre un govern que venia governant l’estat espanyol quasi des del principi de la democràcia, aconseguia que s’avançaren les eleccions un poc més de dos mesos.

Vam ser uns quants, per tant, els i les joves què veiem com ens furtaven de les mans la possibilitat d’elegir a aquells que consideràvem que millor podrien gestionar els recursos de l’estat durant els següents quatre anys.

Així, perdien els comicis el senyor González i el seu “Partido Socialista Obrero Español”, pujant al poder el senyor Aznar.

Era així com començava un nou regnat, el del “Partido Popular”, nascut, segons diuen, a conseqüència del vot de càstig dels votants del PSOE, els quals, semblava ser, havien decidit votar al PP.

Huit anys després, de nou, un nou vot de càstig, ara al PP, donava el poder sobre l’estat, sobre els seus bens públics, sobre els seus recursos, al “Partido Socialista Obrero Espanyol” i al seu dirigent Jose Luís Rodríguez Zapatero.

Ha plogut des d’aquell dia, set anys, i de nou, el PP i el seu dirigent actual, el successor del senyor Jose Maria Aznar, el senyor Mariano Rajoy, reclama que s’avancen les eleccions!

No us sembla que no té cap sentit? Tots dos han apel·lat i apel·len al “voto útil”, però quin “voto útil”, si tots dos han demostrat la seua incompetència per a dirigir aquest estat! Allò únic que saben fer es convertir-se en agències de col·locació per a donar treball als seus militants, mentre la seua benvolguda Espanya s’enfonsa una mica més cada dia. Un estat convertit en formatge gruyère a base dels seus mossos despietats.

Ara fa quinze anys que observe l’esperpent en que s’ha convertit la política en aquest estat en les seues mans, i el baix índex de participació electoral és el crit amarg d’una ciutadania insultada.

Ens anomenen la generació perduda. A aquells que vam nàixer mentre naixia la democràcia, mentre Espanya recuperava la llibertat. I és per no tenir treball. Ens han llevat aquest dret, però en les nostres mans està que no ens lleven cap altre. Tan sols està perdut aquell que no sap

que pot fer que canvien les coses. Està en les nostres mans, nosaltres som els què decidim. Decidim un futur millor.

L'aigua més cara del món

Article publicat en el setmanari La Cafetera X-Press el 4 d'abril de 2011

Fa ara tres anys, manifestava la meua preocupació per la hipoteca què sobre la ciutat de Gandia havia establit Jose Manuel Orengo, l’alcalde del PSOE, al arribar a un acord amb l’empresa subministradora d’aigües potables.

El nom oficial què ha eixe acord se li va donar va ser el de “cànon avançat”. Però realment es tractava d’un préstec encobert què molts alts interessos ens ha de costar a varies generacions de gandians i gandianes.

Fa prop d’un any els rebuts de l’aigua començaven a engreixar-se, les sospites es confirmaven, el preu de l’aigua havia pujat. I és que l’acord de l’alcalde consistia en que l’empresa subministradora de l’aigua li avançava (prestava) a l’Ajuntament cinquanta cinc milions d’euros a canvi de quedar-se en l’explotació de la concessió durant vint-i-cinc anys. Eixos diners havien de dedicar-se per a renovar la infraestructura del subministrament, és a dir, arreglar les canonades que tenen fugues d’aigua que està perdent-se. Diners que el govern socialista ràpidament va dilapidar dedicant-los, entre altres coses, a festes i fastos amb motiu del Vé Centenari del naixement de Sant Francesc de Borja.

Per aquest motiu, durant vint-i-cinc anys, les reparacions que s’hagen de fer es deuran costejar traguent els diners d’un altre lloc, tal volta directament de la butxaca dels contribuents.

Però així no s’acaba la cosa, perquè ara cal que ens preguntem que guanya amb eixa operació l’empresa subministradora de l’aigua. Doncs bé, l’acord al què va arribar l’alcalde és que aquesta societat cobraria directament als contribuents un preu establert pel consum del líquid element durant vint-i-cinc anys. Calculant que en eixe temps recuperaria els diners prestats a l’Ajuntament més un substanciós benefici a manera d’interessos. Ara bé, per a garantir-li que no perdria diners si es donés un suposat cas de consciència d’estalvi dels recursos naturals en els ciutadans i ciutadanes, reduint aquests el consum d’aigua, com ha passat enguany, en part perquè arrela la consciència ecologista, en part per la crisi econòmica, l’empresa quedava autoritzada a pujar el preu de l’aigua per obtindre els ingressos anualment previstos, evidentment a càrrec dels usuaris!

És per això que, paradoxalment, havent reduït el consum d’aigua en dos mil nou, les famílies gandianes, en dos mil deu, pagaren més.

I és necessari dir que la situació s’agreujarà una vegada que l’ajuntament arregle les canonades, perquè quan s’eliminen les fugues, indefectiblement, tornarà a disminuir “el consum” efectiu d’aigua, i per tant a pujar el seu preu.

Sense vergonya

Publicat al setmanari La Cafetera X-Press l'11 d'abril

Aquests dies estem essent espectadors privilegiats de la materialització, terrible i absurda, d’una més de les tergiversacions de les atribucions de gestió dels governs elegits democràticament: el balafiament dels recursos municipals en propaganda política maquillada d’informació institucional.

És enguany, potser més que mai, quan, de forma més escandalosa i tràgica, sens mostra com, des d’un govern irresponsable i superb que ha perdut qualsevol contacte amb la realitat i les necessitats del seu poble, es malbaraten milions d’euros arreplegats o que s’arreplegaran amb impostos per a gandians i gandianes.

I és que una recent modificació legislativa en matèria electoral ha trastocat els plans de campanya del nostre alcalde, provocant un allau d’edicions públiques i privades que són especialment interessants com a lectura sanitària.

Així, el referit canvi normatiu impedeix, entre altres coses, que s’organitzen inauguracions i posades de primeres pedres d’edificis públics, que es publiquen revistes i llibres institucionals o que es pengen cartells a partir del període “pre electoral” que va des del dia vint-i-huit de març fins el dia cinc de maig.

És per aquest motiu que el diumenge vint-i-set de maig apareixien en la porta de les nostres cases muntanyes de llibres amb el títol “Gandia visions d’una ciutat” editat per l’Ajuntament de Gandia amb motiu del Primer Concurs Nacional de Fotografia “Gandia en el segle XXI”, presidits per una gran foto del candidat del PSOE, Jose Manuel Orengo, que ocupa quasi dues planes dels mateixos.

Ingent publicació, uns trenta mil, que cal afegir als milers de pamflets igualment editats pel consistori municipal amb noms com “Gandia inverteix”, “Vivim Gandia”, “Gandia i el Tramvia (o una cosa semblant)” o “La Gandia del 2025”.

Podríem qüestionar-nos si és oportú o no que l’alcalde i alguns dels seus companys de partit, o del parit que l’acompanya en el govern, aprofiten per eixir en tots ells fotografiats. Però aquesta circumstància que hauria de ser analitzada des del punt de vista del possible redit electoral que eixes imatges els hi puguen proporcionar, no tindria a la fi més transcendència que debatre per exemple sobre l’evident ego enaltit d’aquells que no són més que representants del poble.

I és que allò tràgic de l’assumpte és que tan sols el fet anecdòtic de que alcaldia hagués avançat la distribució de tota aquesta paperassa inútil des del punt de vista informatiu, i que seria allò únic que en tot cas podria haver-ho justificat, és que demostra la nul·la preocupació real de l’actual govern per la ciutadania. I així, amb més de huit mil aturats a la capital de la comarca de la Safor, el seu màxim responsable polític adverteix que no pot més que dedicar un milió d’euros per a generar treball, amb motiu del “Pacsafor”, per a cinc-centes persones, amb una durada de tres mesos i un sou de menys de set-cents euros al mes. I, al mateix temps, decideix gastar-se una quantitat semblant en els pamflets propis ja esmentats i en costejar a més, mitjançant planes publicitàries institucionals, infinitat de revistes d’empreses privades dedicades, sense una tècnica massa acurada i cap pudor, a promocionar als candidats i candidates del PSOE per a les properes eleccions municipals del 2011.

Es recomana no utilitzar el logotip PSOE

Article publicat al setmanari La Cafetera X-press el 21 de març de 2011

Ni la paraula “Zapatero”. Sembla que ja és oficial, els col·lectius locals i autonòmics d’arreu de l’estat espanyol han estat aconsellats per tal d’evitar que facen us de les sigles del partit al qual pertanyen. Això per suposat després de que tots ells, al menys així a casa nostra ho han fet, renunciaren a la ideologia què els va veure nàixer i els va atorgar el poder.

Ara ja no cap estranyar-se de que el candidat municipal d’aquesta formació, el PSOE de Gandia, duga mesos amagant les sigles amb les què es presentarà a les properes eleccions de maig, sota un coret del color de la senyera de la ciutat ducal i un eslògan compartit amb el de la ciutat comtal, “Barcelona ens uneix”, del també alcalde socialista Jordi Hereu.

Que la marca PSOE resta, tots ho sabem, i tal volta, en part, siga per la falta d’imaginació i iniciatives dels seus representants per a traure’ns d’aquesta dura crisi, què ara es reflecteix en la submissió a directrius centrals què semblen menysprear als tan diferents votants dels territoris d’aquest estat. I així, el President del mateix deu tenir l’agenda prou ben lleugera en plena precampanya, i és que diuen les males llengües que no hi ha candidat autonòmic socialista què no creue els dits per a que Jose Luís tinga el dia ocupat en altre esdeveniment quan cordialment per vindre se li demana.

Bé, a la fi els partits polítics són lliures d’adreçar-se als seus votants de la forma que més estimen convenient. Allò que és reprovable és el confusionisme què alguns d’ells utilitzen, sobre tot quan estan al poder, fent us dels diners públics. Normalment continuant i unint les campanyes publicitàries pagades amb diners de la ciutadania, amb els seus eslògans de campanya, com ara el “Plan Confianza” del govern autonòmic, en mans del PP, i el “Cor roig” de la “Gran Ciutat” del govern local, en mans del PSOE. Transformat el primer en el “Puedes Confiar” que exhala el imputat Camps, mentre Orengo passeja el seu cor malva de pamflet en pamflet, amb un eslògan que evoluciona de “Gandia ens uneix” a “Gandia és única”.

I això sense deixar de fer servir la plataforma institucional per a vendre el bacallà. Com per exemple fa uns dies, quan amb motiu de la XX Trobada de Dones, vaig assistir a l’homenatge d’una empresària ja jubilada al centre social de Benipeixcar. A l’acte, què estava presidit per membres del grup municipal del PSOE, no es va convidar a la resta dels grups municipals què conformen el consistori. Tot i això no és aquesta circumstància, que ve a ser una tàctica llargament utilitzada pel govern d’Orengo la present legislatura, allò més escandalós, ja que fou la tècnica publicitària emprada en la celebració la què es mereix tots els llorers. I és que, amb el títol “Mejores Amigas” i els acords d’una cançó d’Ana Belén, es va projectar una mena de videoclip inexplicable i inconnex què no era més que una successió d’imatges lacrimògenes en fons neutres

sobre els quals relluïen infinitat de preciosos corets rojos.

El darrer coliseu

Article publicat al setmanari La cafetera el 14 de març de 2011

Fa nou mesos es va inaugurar la nova Plaça El·líptica. Jo pensava que haurien aprofitat la celebració per a corregir els defectes que hi ha a l’entorn de la mateixa, és a dir, com aquell que lleva la pols de la còmoda de la saleta quan compra un sofà nou. Però no, la pols s’ha quedat on estava, i els defectes de la gestió evidencien que la qualitat de vida dels veïns i veïnes mai ha estat l’objectiu prioritari.

Totes i tots recordem un més dels eslògans que han empaperat la ciutat al llarg de la present legislatura, “la nova cultura de les obres”, que en essència suposava acabar-les en temps, que no en forma, supose. I és que la fotografia impresa en paper de diari capta algun que altre vot, especialment el d’aquell que no xafa l’obra esmentada. Inauguracions que venen farcides d’articles de mercaderia costejats pels nostres impostos i entregats a canvi de dipositar nom, cognoms i nombres de telèfon en mans del boato del capità moro.

Qui, com si sang blava o altres beneplàcits divins hagueren recaigut sobre el mateix, no ha dubtat en procurar-se una àmplia cort de genuflexiadors què al dictat magnànim obeeixen fent dring els més diversos adreços. Seients a la seua esquerre amb els què desenvolupar polítiques de dreta; diplomes d’Assessors de l’Imperi i Directors de Banquets; suplements per a assegurar l’ascens fulgurant de la ciutat als primers llocs del rànquing de les ciutats més endeutades de l’estat espanyol; concessions multimilionàries per a garantir beneficis en plena crisi econòmica a canvi de préstecs encoberts sota el nom de cànons avançats; interpretacions administratiu- urbanístiques per a procurar-li líquid al proveïdor de queviures de campanya; injeccions de supervivència per als escrivans del regne, etc.

Exèrcit agraït que rere capturar les preses oportunes, ompli tots els circs que l’emperador bateja a manera d’herba encisadora.

Però, com es sol dir, no és or tot allò que rellueix, ja que acabada la festa s’enfonsa la terra, tornen les tanques, es succeeixen els accidents per falta de visibilitat, es lleven els excessius bol·lards, es modifiquen els senyals de circulació, s’afegeixen les papereres (dues en tota la plaça) que sembla que no quedaven bé en la foto, s’instal·la la font que no sabem si es que no funciona o que resulta que és sense aigua, mentre tanquen temporalment (durant varies setmanes) una entrada a l’aparcament que hi ha a sota. El qual, tal i com es va prometre al veïnat va romandre gratuït durant un més, coincidint exactament en les dates menys interessants per als usuaris. I és que els conceptes de participació ciutadana i interès general aplicats pel PSOE disten massa d’aquells arreplegats als nostres diccionaris.

Quan ser mare es va convertir en un privilegi

Publicat al diari Las Provincias el 8 de març de 2011

Mai no m'he plantejat la possibilitat de dedicar, en exclusiva, uns quants anys de la meua vida a la criança dels meus potencials fills i a dur a terme les tasques domèstiques i la cura de la meua parella. És a dir, essent coneixedora de que moltes generacions de dones han optat per desenvolupar aquesta tasca, no recorde cap pensament propi en eixe sentit.

Així, forme part de l'altre percentatge de fèmines què han optat per assolir una carrera professional. No obstant ajornant la maternitat a un futur no immediat. I això tot i no desconèixer les dificultats històriques que la compatibilitat d'aquesta doble dedicació a ocasionat al sexe femení, i això perquè ser mare ja pot ben bé ser una tasca de jornada completa.

De fet, no és estrany trobar, a un extrem i a l'altre, dones què han decidit no traspassar el límit de la referida dedicació exclusiva. I això tot i ser cada vegada, malauradament per un costat i afortunada per un altre, més difícil trobar aquestes situacions. Sempre deixant a banda la certesa de que no totes les dones volen tenir fills, en evident manifestació de que ser dona és molt més que ser procreadora.

I deia que malauradament perquè no podem obviar que en aquesta última dècada la incorporació de la dona al treball fora de casa ha estat una realitat en molts dels casos producte de la necessitat, entesa aquesta com purament econòmica. I és que no tan sols el nombre de famílies monoparentals ha augmentat, la gran majoria d'aquestes de dones, sinó perquè les noves famílies del segle XXI difícilment podrien resultar sostenibles econòmicament amb tan sols un dels progenitors treballant fora de casa mentre l'altre desenvolupa la tasca domèstica.

Fruït d'aquesta necessitat i, ara sí, de forma satisfactòria, de l'avanç en les llibertats, trobem cada vegada més dones ostentant llocs de treball abans tan sols desenvolupats per homes.

Sortosament per a l'espècie humana, aquestes dones treballadores (fora de l'àmbit domèstic), o doblement treballadores (ja que a la fi acaben assumint també les referides tasques pròpies de la llar), no han rebutjat el desig de ser mare. I és ací on comença el problema, l'actual, el de conciliar la vida familiar i la laboral. Modernitat que costarà d'arrelar veient l'actitud de la majoria de la patronal.

Almenys en aquest viatge, a les dones, ens acompanyaran els homes, els quals ara esdevenen directament afectats, perquè també ells, com a pares, hauran de poder ser beneficiaris de les prerrogatives pròpies de l'esmentada conciliació.

Hui per hui, a la legislació de l'estat espanyol encara li falta molt per a arribar a assimilar-se a la de la majoria de la resta dels estats europeus, on per exemple la dona gaudeix de fins a noranta sis setmanes de baixa per maternitat, com és el cas de Suècia, front a les setze setmanes espanyoles, i l'home de huit setmanes front a les dues espanyoles. I sí, heu llegit bé, l'home a Suècia gaudeix d'una baixa de paternitat que és la meitat de la que legalment se li reconeix a la dona espanyola per maternitat!

I recalque allò de "legalment reconegut" perquè, llevat de les treballadores funcionàries, hi ha a l'estat espanyol poques dones què hagen gaudit amb llibertat de la seua baixa de maternitat. La majoria són pressionades pels seus i les seues caps amb l'objectiu de que no esgoten la mateixa.

I ací no acaben els problemes, ja que també "legalment" les mares tenen la possibilitat de sol·licitar durant els primers anys de la vida dels seus fills, una reducció de la jornada laboral i conseqüentment del sou a percebre. Doncs bé, aquesta previsió no deixa de ser una utopia. I així us transcric allò què a una amiga li van contestar quan la reducció va sol·licitar, i què em va inspirar per escriure aquest article: "Tu el què vols és viure com una marquesa".

Ara m'estime més no fer comentaris, i que cadascú traga les seues conclusions. Tan sols advocar ací pel respecte a les lleis, als drets humans i a les dones, què un dia o un altre a tots ens van parir.

Governar per a totes i tots

Publicat al setmanari Micro el 11 de febrer de 2011

Allò del problema de les majories és que qui les ostenta sol oblidar que el seu deure és vetllar per les necessitats del conjunt de la població, incloses les de les minories.

I quan això ocorre sorgeixen campants manifestacions com les què, qui s’autoproclama “Alcalde de tots”, l’alcalde Orengo va prorrompre sobre el veïnat de Simancas què, fent ús dels seus drets, manifestava no acceptar vendre les seues vivendes pel preu ofert pel govern municipal – “el BLOC está empeñado en respaldar a cuatro vecinos” –.

A la fi, el resultat és el menyspreu i el greuge d’aquells que, representant un escàs relleu numèric (igualment traduït en percentatge de vot), acaben essent fàcticament irrellevants.

Unes realitats intolerables i malgrat això reiterades. Com la que vull reflectir, la creació i reconstrucció de barreres arquitectòniques.

Amb el pas del temps les ciutats creixen i envelleixen i cal dedicar una part important dels diners dels contribuents a reparar i remodelar les mateixes segons les necessitats de la població, no obstant essent en molts casos eixa activitat exagerada i poc reflexionada, inclús, en ocasions, efectuant intervencions i creant infraestructures completament innecessàries i rebutjades per la ciutadania.

Entre tant, mentre es projecten multimilionàries i futuristes construccions, els gandians i gandianes ens hem acostumat a veure’ns obligats a pujar i baixar escalons si hem de moure’ns a peu per la ciutat. Doncs bé, aquesta situació pot resultar per a molts una lleu molèstia, però per a les persones amb dificultats de moviment és un gran inconvenient per a desplaçar-se amb llibertat. Pense lògicament en la gent major, en les persones amb discapacitat física, en els pares i mares amb nadons i en aquells que accedeixen a fer la compra amb el seu carret.

És per això que a pesar de que a poc a poc les coses van canviant, com que pense que no a la velocitat adequada, ni al mateix ritme arreu de la ciutat, considere que seria exigible més agilitat, més equitat i més correcció tècnica entre tant. Ja que de poc serveix eliminar les voreres elevades si en el seu lloc instal·len bol·lards.

El govern municipal no hauria de veure els ciutadans i ciutadanes que condueixen els seus vehicles com presumptes infractors, sinó apostar per l’educació vial i el comportament cívic. Fent a banda ben servir el paper dissuasori de la seua capacitat sancionadora.

És evident on radica el principal problema, sembla que aquells que estan dissenyant els carrers de la ciutat són incapaços de construir voreres i calçades ben diferenciades als “barris obrers” sense utilitzar desnivells. Serà perquè per a qui no té interès ni voluntat l’experiència no li serveix, i si no fa clots fa muntanyes.

En tants diners que costen les coses i tant poc que costa fer-les bé.

Un capritx en forma de tramvia

Publicat a la revista Gente de la Safor el 10 de febrer de 2011

La realitat pot esdevenir terrible quan els canvis de la mateixa depenen de decisions megalòmanes de representants polítics amb aires de grandesa que han perdut qualsevol contacte amb les necessitats i la voluntat dels suposadament representats.

No és la primera vegada que a Gandia, el primer edil del consistori fa i desfà de les arques municipals al seu desig com si la pròpia ciutat fos el seu pati de jocs, les ciutadanes i els ciutadans les seues nines i ninots, i els recursos d’aquestos, ben transformats en impostos i patrimoni present i futur de la ciutat, les llepolies què poder papar-se fins esclafir.

Feia pocs dies que el Bloc-Verds de Gandia havia organitzat per al veïnat una reunió informativa sobre el tramvia, a la seua seu, al carrer Tossal, quan, des de l’Ajuntament, s’organitzava com a reflex, la primera i única, per hui, reunió al voltant de tan extravagant proposta socialista. Convocats els veïns i les veïnes de Corea al centre social, se’ls adreçava el recentment estrenat alcalde de barri, i exalcalde de barri del Raval (del qual és veí), Vicent Mengual.


La sala, plena de gom a gom, esperava amb interès que el regidor explicara el contingut dels cartellets ben acolorits que el mateix allí havia penjat, i responguera les bàsiques i imprescindibles qüestions que li plantejaren. Com ara, el recorregut i els transbordaments obligatoris, el cost, la ubicació dels tallers i de la subestació elèctrica, la freqüència prevista, i si hi havia alternatives al projecte què no semblava adequar-se a les circumstàncies pròpies de la ciutat.

Malgrat que el representant electe estava assistit per quatre tècnics, l’equip que conformaven tots plegats va resultar incapaç, no sols de situar les referides cotxeres i subestació elèctrica als plànols, sinó de respondre a una sola pregunta formulada per l’auditori. El qual li va plantejar, a més, que no era el moment més idoni per a la ingent despesa, que el projecte estava mal plantejat, gens meditat i allunyat del problema real del sistema de transport públic existent a la ciutat, ja que la ineficàcia que aquest presenta, entre d’altres per la insuficient freqüència de pas i pel poc abastament de recorregut, es veuria paradoxalment incrementada.

Com de decebedor i trist va ser allò únic que va esbrinar a dir l’esbroncat membre del consistori quan una de les persones allí presents li va preguntar, davant dels innumerables inconvenients que plantejava el projecte, quin era el interès de seguir endavant amb el mateix. I és que – “El tramvia es farà perquè el PSOE ho duia al seu programa electoral de 2007”! – foren les seues paraules.

Els crits dels assistents, perplexos davant la manifestada incompetència d’aquell que parlava en nom del govern municipal, ompliren el buit d’explicacions del mateix. Resultava indignant la supèrbia d’aquell suposat representant del poble.

Els veïns i veïnes s’alçaren insultats per una compareixença exenta de la més mínima espurna de voluntat política de posar en pràctica vertaderament la participació ciutadana i més propera a l’escenificació d’una obra circense.

Molts pensaran que aquella vesprada va ser mort el missatger. Jo crec que tenen raó. Que segurament hagués calgut tancar les portes del centre social i fer vindre a l’artífex del monstruós projecte, l’Alcalde Orengo.

Pot ser les veïnes i els veïns del Grau s’asseguen al pont del carrer de la Goleta per tal de manifestar-se públicament en contra de tal balafiament econòmic i menyspreu per la ciutadania. Doncs bé, que compten amb mi per a fer eixa asseguda.




He utilitzat imatges del capítol “Marge versus the monorail” de la sèrie nord-americana The Simpsons, per il·lustrar aquest article, perquè l’esperpèntica història que se’ns relata en eixos vint minuts pot fer-se realitat a la ciutat de Gandia, amb una única diferència, qui decideix dur endavant la catastròfica construcció a la sèrie de dibuixos animats són els ciutadans de Springfield.

El carril bici de la ciutat de Gandia. 5a Part.

Trobeu les deu diferències?

És evident que, en tot cas, aquestes són de caire superficial, perquè en el fons, no tan fondo, tots dos són allò mateix i desenvolupen idèntica política.

Ella és Rita Barberà, l’alcaldessa del PP de València, i l’altre, Jose Manuel Orengo, el nostre alcalde del PSOE de Gandia. És obvi que la manera de fer no dista gens. Tots dos estan presentant el seu gran projecte mediambiental amb el què tanquen la present legislatura. En definitiva, un sistema de lloguer de bicicletes que a Gandia ens costarà vora els set-cents mil euros (700.000,00 €), cent setze milions (116.000.000 ptes.) de les antigues pessetes.

A la ciutat de València ja està en marxa, tot i que sembla que de manera no massa satisfactòria per als seus usuaris. Però eixa circumstància crec que serà més adient tractar-la, així com les seues característiques concretes, per tal de poder comparar-les amb les de la nostra ciutat, quan el servei ací es pose en marxa.

No trigarà gaire, ja que les eleccions estan a la cantonada. De fet, els ciutadans i ciutadanes hauran vist com han començat a instal·lar-se arreu de la ciutat les “tan ben integrades en el seu entorn” plataformes de lloguer.

Però, com que el preu de la compra de les bicicletes no justifica un cost tan alt del projecte, i és escandalosa la manca d’un traçat real de carril bici per on poder circular amb la més mínima garantia de seguretat, el mateix ve farcit del desenvolupament de la xarxa de preferència de pas de les bicicletes per la ciutat.

Així, de nou, tal i com feren fa quasi quatre anys (tres dies abans d’eleccions) estan tornant a pintar de roig la ciutat (¿serà coincidència que el color elegit siga el mateix que utilitzen les sigles del PSOE?).









Recorde que aquella vegada, fa quatre anys, la pintura que es desfeia el mateix dia de les eleccions, i que ens va costar 300.000,00 €, cobria les voreres de manera insultant.
































Especialment al grau i a la platja, on, pocs mesos després, en arribar l’estiu, moltes de les voreres estrella convertides en carril bici van haver de ser repintades de gris i clausurat el carril bici per a que pogueren anar els vianants per la vorera! (Sempre em pregunte que ens va costar eixa repintada!).


































Ara senzillament ocupa part d’unes vies ja prou col·lapsades.
























Tot i que això dels obstacles al carril bici de Gandia ja és un clàssic.

Com dic, fou indignant i irracional, i en molts dels casos senzillament inexistent.

Que útil, veritat? Sobre tot si vas en bici a treballar.

Deficiències que sembla que no deixaran d’existir en el carril bici que ara estan “construint”, ja que allò de no tenir inici ni fi, ni connexió alguna entre els seus trams sembla que serà una constant. La caseta de fusta ens indica que en eixe lloc comença o acaba un tram.

A Corea sembla que comença ací!