L'Empatx Borgià

Publicat al diari Las Provincias el 22 de desembre de 2010

Sempre ha estat difícil canviar certes coses, i els costums especialment. Així, és ara més que mai, quan podem experimentar les grans diferències que ens identifiquen i ens allunyen de la societat més avançada. Ben entesa aquesta com aquella que comprèn a l`ésser humà dins de l'ens terraqui. On l'home i la dona existeixen com a membres d'un subgrup d'habitants del planeta que trepitgem. Som uns de molts mamífers. Animals en definitiva, estesos arreu del globus i amb un evident, greu i costós problema per a gestionar els seus residus.

A Gandia la sostenibilitat del propi hàbitat està entregada a Fernando Mut, expepé, en un pack/departament de territori, urbanisme i medi ambient què comparteix amb el seu company de govern, Vicent Mengual, psoe. Als quals, el pacte antinatura que els uneix deu mantenir-los força ocupats, ja que l'última iniciativa què recorde van posar en marxa va ser la instal·lació d'uns quants contenidors d'arreplegada d'oli usat amb una polèmica, per homòfoba, campanya propagandística, finalment retirada.

A Orengo, l'alcalde, no se li escapa que aquesta inactivitat en matèria ambiental li passarà factura electoral, per la qual cosa, amb l'objecte de retindre als electors preocupats per l'entorn -ofesos i decepcionats per una política buida de propostes de revalorització i enaltiment del patrimoni natural, preocupats per una cada vegada més que evident amenaça sobre la marjal i la platja de l'ahuir, agreujats per la recent i gratuïta mort dels peixos del riu Serpis degut a una despreocupada i mal planificada operació de desaigüe, en definitiva, ciutadans i ciutadanes molestos amb un govern que desdenya les seues propostes de salvaguarda dels bens naturals, i que ha exhibit l'alineació en una direcció de progressiva minoració dels mateixos- incorporarà a les seues files, davant del proper procés electoral, a un exregidor del consistori municipal què malauradament sembla abandonarà, de nou, les sigles que hui per hui llueix, per assegurar-se una cadireta i una carxofeta amb les què, per correspondència, haurà de patrocinar a qui hui critica.

Podria vosté aprofitar l'avinentesa de la celebració del V Centenari del Naixement de Sant Francesc de Borja per editar amb el seu logotip i repartir gratuïtament entre tots els ciutadans i els visitants dels stands publicitaris instal·lats a les fires turístiques, borses de la compra elaborades amb tubèrculs no consumibles. Què, després de ser reutilitzades una i altra vegada, les empraríem per a contindre els residus sòlids orgànics de caire domèstic. Campanya que resultaria prou més útil pel seu impacte publicitari, per la seua finalitat última i per la seua funció de conscienciació, i més barata, que l'edició de clauers, bolígrafs, caramels, banderins, sopars, dinars, hotels i més fastos i festes que per valor de quatre milions d'euros ompliran bona cosa de panxes escollides. Bé, la necessitat d'aconseguir un futur sostenible legitima i aconsella aquest tipus d'iniciatives, les quals escapen a la creativitat o a la voluntat del govern municipal.

Una maniobra gens subtil

...

Els valencians i les valencianes ja estem acostumats i acostumades a que els representants polítics què ostenten la majoria a les nostres càmeres parlamentàries, elaboren plans i estratègies per a aconseguir una o altra finalitat.

Doncs bé, sembla que aquesta burda realitat ha deixat de ser aliena per a la totalitat dels i de les espanyoles. Una ciutadania què veu com els països què l’envolten comencen a caure dins del remolí de la intervenció econòmica i què sospita en la intimitat semblant destí.

El nerviosisme a Moncloa és massa evident. La desvelada trama per a ocultar dades sobre la mort del periodista José Couso es suma a la pantomima de la passada convocatòria de vaga general. Amb un procés electoral a la cantonada i un Montilla i el seu PSC sofrint públicament la què ha estat una previsibible, i inevitablement compartida i pronosticadora derrota socialista, a Rodríguez Zapatero li feia falta un colp d’efecte. Una teixida estratègia (ara a l’estil de Bush fill) per a, de nou, fer minvar uns quants drets dels ciutadans i ciutadanes. I si a més apropa una nova privatització, millor.

Aquesta vesprada, al mateix temps que s’iniciava el darrer pont del 2010, el Consell de Ministres aprovava un Reial Decret-Llei que estableix un nou còmput de les hores màximes laborals dels controladors aeris, amb un evident perjudici per als mateixos.

Doncs bé, com a resposta, els controladors han decidit que, com que havien superat les hores màximes permeses segons la legislació vigent fins unes hores abans, no es trobaven en una òptima situació física per a continuar desenvolupant la seua feina.

Aquesta circumstancia, precedida per una comunicació extraoficial, als mitjans de comunicació, de vaga prevista per a dies pròxims a les vacances de Nadal, és interpretada pel govern de l’estat com una vaga il·legal.

Sospitosament, tan sols unes hores després de tal fet (aquesta mateixa nit), el govern publica en el Bolletí Oficial de l’Estat (BOE), un altre Reial Decret-Llei què permet al Ministeri de Defensa assumir l’organització, planificació, supervisió i control dels controladors aeris. Amb una immediata entrada en vigor!

Entre tant, els mitjans de comunicació afins al govern, la televisió pública estatal, a través del canal 24 hores, fan un seguiment exhaustiu de la situació als aeroports. Vora tres-centes mil persones es veuen afectades. I tot i que en un inici pareix que els missatges dels afectats carreguen exclusivament contra els controladors, a poc a poc sembla impossible silenciar a aquells què revelen què hi ha al darrere de tan esperpèntica situació. Reflexions i crítiques què compartisc i què abans us he exposat.

Una orquestra què sona sota la batuta de Blanco, legitimat per un Zapatero en pijama, què adverteix (abocant desenes de policies nacionals i guàrdies civils) als controladors que deposen l’actitud o pel contrari, tan prompte com entre en vigor el Reial Decret què preveu la intervenció militar (unes hores després), seran acusats de sedició (alçament públic i tumultuari per a impedir, per la força o fora de les vies legals, la aplicació de les lleis o a qualsevol autoritat... el legítim exercici de les seues funcions o el compliment dels seus acords).

Finalment, el Ministeri de Defensa assumeix el control de les operacions i un nombre important de ciutadans i ciutadanes sucumbeixen a la trampa i ataquen a aquells què lluiten (més o menys encertadament) pels seus drets laborals.

A la fi, com sempre, els què perdem, nosaltres, tots, els què costegem cada botó de cada tratge institucional, aquells en els què resideix la sobirania.

La llengua de la literatura

Pans Sencers
Un article de David Figueres

Pot passar que més enllà dels camps d’arròs, més enllà dels arbrets petits brunyits de verd amb punts de taronja que t’empasses a glops de tren, hi hagi una ciutat plena de lletres. La ciutat de les veles i els vents. La ciutat de l’aimador de Carmesina. Al país d’aquesta ciutat les coses no van bé. S’intenta extingir el català, com en temps del dictador de veu aflautada. Se signaven penes de morts, llavors. Es fan vestits a mida, ara. La voluntat d’extinció, però, és la mateixa. Perviu enquistada. Com una crosta.

Una mica per no deixar sols els companys del sud i una mica també, per fer que tot de noms que naveguen errants per la internet nostre de cada dia, poguessin materialitzar-se en cossos d’edats jovenívoles, la bona gent –que dic bona, boníssima!- de l'Institut Municipal d'Arxius i Biblioteques de Gandiaa, va aplegar un grapat de cadells lletraferits del 19 al 21 de novembre. Fa quatre anys s’havia fet la primera trobada.

Ens confinaren en un hotel dels afores de la capital de la Safor, hotel que per sí sol generarà molta literatura, al tanto! (traieu-hi les “tes” que facin falta) i ens demanaren que discutíssim sobre temes tot així transcendents. Ho férem amb desigual eficàcia, però ho férem. Engrandirem la trinxera una mica, encara que als del Principat això de fer anar el pic i la pala...

Foren tres dies intensos, plens, feliços on vam fer de claca a la concessió dels premis literaris de la ciutat; on vam deixar-nos amerar per la paraula de l'Ester Formosa dient a son pare i on trepitjàrem la ciutat i el Palau Ducal dels Borja, centre del món i del Poder amb majúscula. Pesàrem, senyors, un dia pesàrem.

I fou també la nit, com no. La nit d’enfilar-se dalt d’una taula i ser només un ritme sol acompanyant un jove poeta que una vegada no va saber com agrair un premi i ho va fer cantant. La nit de noms de poetes en castellà enfilats com un fandango. La nit de saber que cal buscar-se la vida com sigui per Dir. La nit dels que des de Londres, des de Zadar ens fan una mica menys invisibles. I tantes, tantes altres complicitats!

Ens donàrem les adreces electròniques, ens donàrem els telèfons i ara el facebook bull de lletra i de mots. Ens donàrem, durant tres dies, la facultat de ser en l’altre, mirall d’esperança per tirar endavant cadascú els seus projectes literaris, siguin quins siguin. Ens donàrem el plaer de certificar que puja saba nova, neta i ambiciosa pels conductes d’aquest arbre nostre de la Literatura Catalana que tants voldrien escapçar d’un cop de destral. Ho va dir el mestre Ovidi Montllor, "ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer", doncs això, quedeu avisats.

El tren del segle XXI

Publicat al setmanari Micro el 29 d'octubre de 2010

D’ací a una setmana deixaré d’anar a València en tren tots els dies. Feia anys que no agafava el tren amb tanta assiduïtat, i he comprovat que allò únic positiu que hi conserva és l’incomparable tur paisatgístic i la comoditat de que et deixe al centre de la capital sempre i quan aquest siga la teua destinació. Tot allò altre ha empitjorat, perquè fins i tot el trontoll és més abrupte.

Així, mentre que la pols instal·lada a les finestres i l’estretor dels seients continuen essent els mateixos, moltes altres coses sí han canviat. Ja quasi mai passen els revisors, i la tasca què aquests realitzaven ara es desenvolupada per màquines què, pel seu mal funcionament i evident escassesa, dificulten l’accés i l’eixida de les andanes i endarrereixen al viatger. Eliminar llocs de treball és un cost social què no deuria justificar-se tan sols amb més beneficis per a les companyies.

També s’ha reduït el nombre de taquilles, i per tant de persones dedicades a l’ocupació que n’és pròpia, essent substituïdes per màquines expenedores què, contradictòriament a les seues indicacions, no admeten cap bitllet superior a deu euros, generat-se així una cua infinita en la única taquilla què, uns minuts abans de l’eixida de cada tren, roman oberta, per exemple, a Gandia, i què ‘involucionadament’ pot fer-te perdre el tren.

Quan aconsegueixes el teu caríssim bitllet has de baixar, i si tornes a Gandia pujar, unes elevades escales, ja que de les dues andanes que té aquesta gran ciutat, tan sols una té ascensor, cap d’elles té escala mecànica per a baixar, i una d’elles té l’escala mecànica per a pujar paralitzada per “avaria” des de fa anys! Sempre em pregunte què fan les persones minusvàlides i les mares i pares amb nadons per a accedir i eixir d’aquesta andana. Els turistes i joves estudiants què arrosseguen les seues maletes també són coneixedors de les bondats de l’estació de la capital de la comarca de la Safor.

Situació vergonyosa i intolerable què els nostres representants polítics què ostenten el govern central i l’autonòmic, obvien per parlar de l’AVE i altres grans meravelles.

Car, el malestar per tota aquesta situació podria esclatar en alguna mena de revolució per part dels viatgers, per la qual cosa, allò que sí que ha augmentat és el nombre d’efectius de seguretat privada, amb una més que evident funció dissuasòria de qualsevol, més que comprensible, exaltació dels referits viatgers.

Sense paraules, un vigilant està encarregat d’impedir que els usuaris del tren utilitzen l’ascensor.

Hi ha una pintada antiga a prop de les vies a València que resa “Renfe 1 no 51”. Supose que fa referència a la privatització a la què la mateixa està abocada i què fa comprendre el seu mal funcionament en evident estratègia de, per un costat, fer creure que essent pública no pot tenir una qualitat òptima, i per altre, abaratir el preu de la mateixa per tal d’alegrar la butxaca dels seus potencials compradors.

Entretant continuem vivint el fet paradoxal de que el cinturó de seguretat siga d’ús obligatori als automòbils privats i que, alhora, el setanta per cent de les places d’un vagó de tren siguen de peu dret.

Paquito: nomenclatura, censura o la realitat més aparent

Publicat (amb el títol retallat) al diari Levante el Mercantil Valenciano el 10 d'agost de 2010

Fa uns dies un conveí em compel·lia a incrementar els actes de denúncia pública, ja que entenia que la tasca del govern municipal estava essent molt incorrecta. Davant aquest “petitum” no vaig poder deixar de dibuixar un somriure mentre assentia amb el cap. I és que era la confirmació de que la llavor silenciadora de molts mitjans de comunicació està funcionant. Uns, els privats, perquè reben importants injeccions econòmiques en forma de publicitat institucional. L’exemple per a Gandia el tenim en la campanya “Gandia, una bona obra”, que ompli planes i més planes a tot color a càrrec de tots els contribuents. I l’exemple a nivell estatal, el tenim amb els nombrosos spots publicitaris signats per “Gobierno de España”. I altres, perquè, essent públics, estan sotmesos als diferents governs del PP i del PSOE; sense escatimar els exemples més adients, Canal 9 en el primer cas i Gandia TV en el segon. Però d’aquesta última ja en parlarem un altre dia.

I així, com que no de molt serveix exposar com de lamentable és l’activitat manipuladora d’aquests, i ja ha hagut algunes concentracions al crit de “ja n’hi ha prou”, allò que faré és exemplificar-ho amb uns quants fets que tal volta han passat desapercebuts i tenen a veure amb les denominacions.

I és que no és estrany trobar en política diferents noms per a la mateixa realitat. Així, per exemple, allò que per al BLOC és una alqueria del segle XVI que deu ser protegida com a patrimoni històric, susceptible de ser reutilitzada com a centre cultural, per al PPSOE és un destorb per als seus plans urbanístics. En un evident intent de fer creure que les coses són allò que ells desitgen que siguen tan sols canviant el nom de les mateixes. I per a mostra, tres botons.

En primer lloc, el PP i Canal 9. Així, en aquest canal de televisió, el President del País Valencià va començar diguent-se, quan encara manava el “sempre bronzejat” Zaplana, Francesc Camps; car, l’objectiu era donar-lo a conèixer com el valencià més acurat per a dirigir la comunitat autònoma, i això sí, neta, l’ha deixada!.

Quan la prioritat va ser promocionar-lo a les llistes de Rajoy, a veure si seguia les passes del seu predecessor a Madrid, va passar a anomenar-se Francisco Camps, mira, en “castellano”, que curiós.

Després de Gürtel potser que al Senyor President no li espere un futur massa prometedor fora del Regne de València, podent així ara passar a dir-se Paco, i més a prop de les eleccions, Paquito.

El segon exemple el trobem amb RTVE i la Ministra de les Forces Armades Carmen Chacón. I és què aquesta catalana (amb tant de viatge) no sols ha perdut la “n”, sinó que, entre revista i revista, a Radio Televisión Española estan aprenent a parlar en la llengua de Jaume I; Car, hui més que mai, cal transmetre molt bon “karma” entre el PSOE i la seua sucursal catalana.

I ja per últim, el darrer exemple el trobem al si de les Corts Valencianes. De nou Canal 9, però ara amb el BLOC. Així, quan aquest canal de televisió treia unes imatges del Diputat del BLOC, Enric Morera, o de la Diputada d’Iniciativa, Mònica Oltra, sempre indicava sota els seus noms, “Grup Compromís”, en evident referència a la coalició parlamentaria existent entre tots dos partits, i amb la creença de que aquests no podrien revalidar-la amb aquest nom. Ara, des de que fa poques setmanes, BLOC i Iniciativa han reeditat l’acord i feta pròpia la denominació “Compromís”, els redactors de Canal 9 prefereixen oblidar-se de Compromís i col·locar sota el nom de Mònica, “la de Iniciativa” i sota el d’Enric “el del BLOC”!.

A nosaltres, els del BLOC, ja ens va bé una denominació o altra, perquè som allò què som, allò que defensem, la veu d’un poble.

Hi havia una vegada un tren...

Publicat al diari Las Provincias el 27 de juliol de 2010

Aquell dia Josep M. Moya era tatxat d'escèptic per la Directora General d'Infraestructures, Inmaculada Rodríguez. I és que a aquest no li faltava raó per a evidenciar la seua màxima desconfiança. Més de trenta anys de promeses incomplertes tenien la culpa.

L'estat d'aïllament al qual Francisco Franco havia sotmès a Espanya, començava a redreçar-se en els últims anys de la seua vida. L'ample de via ferroviària que havia dificultat la lliure circulació de persones i mercaderies entre aquest país i Europa, estava essent desmantellada per a ser substituïda per via d'ample universal.

Per contra, la realitat al País Valencià no fou eixa. En el procés, "El Levante Español" quedava lisiat, Alacant i València mai tornarien a estar unides per les comarques costaneres, què així eren abandonades en un escenari previ a la revolució industrial.

En la Constitució de 1978 s'establirien les competències de l'Estat i de les Comunitats Autònomes. Atorgant-se el primer l'obligació de desenvolupar la línia ferroviària que travessés diferents autonomies, i totes aquelles línies que foren declarades d'interès general. I quedant obligades les segones a fer-se càrrec de les línees que transcorregueren íntegrament pel seu territori.

Repartiment que, en el cas valencià, esdevindria essencialment nominatiu al no haver anat acompanyat de la dotació econòmica oportuna.

I és així, com, emprant aquest punt d'origen, la dinàmica per a PP i PSOE ha estat senzilla; ha bastat en proclamar, sempre que s'estava en l'oposició, el gran interès que aquesta infraestructura tenia per als valencians, exigint a l'altre, el que governava, que desenvolupés el referit servei bàsic.

Aquest balafiament de les necessitats valencianes ha estat denunciat des de llavors, any rere any, per UPV inicialment i pel seu successor, el BLOC, fins l'actualitat.La defensa que esgrimien els responsables quan estaven al govern central, passava per afirmar que la competència era de la comunitat autònoma, i quan ostentaven el poder en aquesta, que el responsable era el govern central ja que no havia traspassat els fons econòmics que en pertocaven.

Siga com siga l'excusa ha estat banal, pura "patranya", perquè ni quan s'han alternat en el govern han actuat com fins eixe moment havien reclamat a l'oponent, ni quan l'han ostentat en ambdues administracions han acomplert el seu deure de distribuir les inversions proporcionalment i racional entre els ciutadans i ciutadanes.

Tan sols hagués calgut que el govern de la comunitat autònoma valenciana hagués exigit la signatura del conveni econòmic, o que el govern central hagués declarat d'interès general la infraestructura.

Així el PPSOE ha preferit construir un deficitari tren d'alta velocitat a capitals de la plana ibèrica, en lloc de recuperar l'eix mediterrani, sense cap dubte, més necessari i econòmicament sostenible.

Doncs bé, tornant a la visita de la directora, la mateixa es produïa un dia abans de la concentració prevista a Oliva, dins d'un seguit d'actes a les comarques de la Marina i la Safor, per exigir novament la restitució de l'eix ferroviari.

Podríem pensar que la visita fou pura coincidència, i que l'acord al que fa unes setmanes han arribat PP i PSOE és fruit de la pressió dels ciutadans i ciutadanes, o pensar (i jo m'incline per aquesta idea) que PP i PSOE intentaven així marcar dos gols amb una sola xutada.

Per un costat aconseguir que, per un temps, en lloc de que els mitjans de comunicació parlaren de la crisi i de la corrupció, ho feren del tren, i de tots els grans beneficis que per a l'economia ens durà aquest, i sobre tot l'AVE.

Infraestructura que ja fa dos anys ve anunciant el Delegat del Govern, En Ricardo Peralta, com a únic punt en la seua intervenció, per suposat sense preguntes més enllà de les pactades, en la Nit de l'Economia de la Safor. I per altre, mantenir-se en els seus respectius i ferits governs, no sols cara a les properes eleccions autonòmiques i locals un any vista, sinó també cara a les properes eleccions estatals dos anys vista, i per suposat de nou a les autonòmiques cinc anys vista, mira que casualitat, 2015! Explicant-se així perfectament que parlen de 2015 quan la majoria dels estudis previs necessaris ja estan fets i pagats!

Com és inevitable manifestar, PP i PSOE quan es tracta de vilipendiar els interessos valencians no tenen cap inconvenient en posar-se d'acord.

I com que l'economia va prou mal ja tenen l'excusa per a tornar a ajornar-ho arribat el 2015, per a no desdoblar la via entre Gandia i Cullera i per a que el Delegat del Govern torne a repetir, sense canviar ni una coma, el seu amortitzat discurs.

Dispensari

...
Més prompte que tard, la magrana havia d’esclatar. Som mercaders concloíem en arribar a l’estació de Tavernes. Parlàvem de la manca de treball a la nostra comunitat autònoma, de que l’atur afectava especialment als joves valencians. I de que no semblava preocupar-li a ningú. Ni els barracons i el fracàs escolar, ni les llistes d’espera a la sanitat pública, ni la presumpta corrupció del màxim representant del govern valencià, i altres sequaços del nord, del centre i de l’est; ni que a aquest últim la nostra caixa, Bancaixa, li pagués la fiança en un flagrant atemptat contra els interessos econòmics de l’entitat financera i de tots aquells que en ella hi confiaven.

Una terra sense ànima, una terra dispensadora de pa.

I en eixes converses estava quan amb la ratificació i la desolació que això provoca, però amb l’esperança que el crit compartit alberga, un divendres onze de juny, vaig llegir a Benigno Camañas.

Però és més tard, un dimarts després, quan decidisc tallar i pegar allò que jo mateixa hagués desitjat escriure.

¿Somos fenicios o tierra invadida?
Benigno Camañas. Publicat al diari El Mundo el divendres, once de juny de 2010.

Una pregunta me corroe. ¿Nuestras universidades opinan algo sobre que la Comunidad Valenciana haya perdido el control de sus dos grandes cajas y el Banco de Valencia? ¿Nuestros sociólogos, economistas o historiadores tienen criterio? ¿Hay alguien ahí, en esa parte de la sociedad civil? ¿Es tal el divorcio entre Universidad y sociedad que no merece una reflexión el mayor fracaso económico de una generación? Los interrogantes surgen por una vivencia personal, que me ha permitido recuperar viejas amistades de la Universidad de Bellaterra. Entre ellas, la de un profesor de sociología. A raíz de la absorción de nuestras cajas convocó una cena-tertulia, porque allí no entienden lo sucedido. Me sentí como el mono de un laboratorio por sus preguntas. En el encuentro se planteó que Valencia como epicentro del mediterráneo, en lugar de aprovechar su posición estratégica, como motor, tenía complejo de tierra invadida por la que han pasado todas las civilizaciones. Sin conciencia de pueblo. Que faltan movimientos asociativos vigorosos, y que algunos empresarios abandonaron sus proyectos de futuro, para transformarse en negociantes o especuladores del ladrillo… La influencia fenicia, supongo.

Obviamente, el debate derivó en cómo repercute en Cataluña. Se comparó con el SIP de Caixa Cataluña, incluso si había que presionar a la Caixa para que aprovechara el vacío. Desconozco la capacidad de influencia de los contertulios para esas reflexiones, pero constaté la existencia de una sociedad civil viva que medita sobre lo que acontece. Entre ellos, claro, había catalanistas críticos con el aumento de la influencia de Madrid, pero la mayoría se emplazaba a un estudio político, sociológico y económico, respetuoso. Insisto, se emplazaban a estudiar esta peripecia como un hecho relevante.

Regresando por la única autopista de pago que existe en la costa española recordé que tengo amigos que son profesores en las universidades valencianas. No conozco que hayan convocado debates sobre la debacle, ni emitido opiniones. Será que somos fenicios. O que tenemos complejo de tierra invadida. O que somos serviles con los poderosos que mandan en las instituciones y evitamos líos. O todo a la vez, y así nos va.

La Comunidad se queda sin “bancos regionales”
Benigno Camañas. Publicat al diari El Mundo el dimarts, vint-i-dos de juny de 2010.

La Comunidad Valenciana que tenía un peso importante en el sector financiero, con la tercera y cuarta cajas de ahorro españolas, se ha quedado en quince días sin ninguna. Pueden explicarlo cómo y cuánto quieran, dar los argumentos más peregrinos, intentar engañarnos, pero la realidad es que sus servicios centrales y el aparato económico y burocrático que comporta, desaparece de nuestra tierra. Ya no hay cajas valencianas. En un estado federal como el español, las cajas han cumplido el papel de bancos regionales y la Comunidad Valenciana se queda sin ellos. Es como si una nación se queda sin su banco central, como si España perdiera el Banco de España porque lo absorbiera el Banco Central Europeo. La noticia puede ser buena para el sistema financiero nacional, pero es un fracaso colectivo de los valencianos. Ninguna comunidad autónoma española, con un peso económico de relieve, lo ha aceptado. En Cataluña, Andalucía, Castilla y León o Galicia, con unas cajas en situación más comprometida que las valencianas se ha impedido. ¿Se imaginan la reacción del empresariado o de la sociedad civil catalana o vasca si hubiera ocurrido lo de la Comunidad Valenciana? Su consejero de economía estaría cesado o dimitido y su presidente haciendo las maletas.

¿A quién pedimos responsabilidades? ¿A un gobierno autonómico acéfalo porque su presidente está enfangado judicialmente? ¿A un vicepresidente de Economía inoperante? ¿A una oposición inexistente? ¿A unas organizaciones empresariales cuyos dirigentes están pendientes de la política y las subvenciones, cuando no de los contratos de sus empresas? ¿A unos sindicatos que viven de las ayudas oficiales? El problema de fondo es que no tenemos sociedad civil, ni capacidad de respuesta. Nos han condenado a ser un país de camareros y lo aceptamos mansamente. Tampoco es la primera vez que nos pasa. Somos especialistas en crear bancos que se quedan en Madrid. Nos pasó con Promobanc, Banco de la Exportación o el Banco Central que creó la familia Villalonga y acabó absorbiendo el Santander. En nuestra historia, como país desvertebrado, incapaz de tener un proyecto colectivo. La semana pasada el presidente de Bancaza, José Luís Olivas, creía que sobrevivirían, pero nuestros líderes han doblado la rodilla. El poder valenciano es de tercera división. O ni eso.

Benigno Camañas és President del Consell Editorial de El Mundo Comunidad Valenciana

El carril bici de la ciutat de Gandia. 4a Part.

...
La incògnita ja s’ha desvelat, no ens han arravatat el carril bici a l’avinguda República Argentina i a la plaça El·líptica.

En aquest cas, a diferència de a l’avinguda del Grau, no trobem cap línia roja discontínua, el govern municipal ha optat per dibuixar en blanc diversos homenets amb bici i senyals de cedir el pas als encreuaments.

Evidentment reiterant l’error, ja que els que deurien cedir el pas haurien de ser els vehicles motoritzats.

A la resta del recorregut els ciclistes haurem de decidir per on tenim preferència de pas.

No entenc allò de la tanca.

Simbolitza que el carril bici encara està en obres?

Cadascú la seua perspectiva

O la veritat sobre el V Centenari del Naixement de Sant Francesc de Borja.
Publicat a la revista setmanal Safor Guia el 10 de juny de 2010

“Fa la seua entrada en el barri de Corea, el Senyor Alcalde President de la ciutat de Gandia, En Jose Manuel Orengo i Pastor” – eren les paraules que des de l’escenari, ens advertien de l’arribada del batle socialista al carrer on es celebrava el sopar veïnal anual del referit districte. A manera de fallera major aquest feia la seua entrada acompanyat dels actors que disfressats de la família Borja compartirien amb el poble pla el festí que cadascú s’havia dut de sa casa.

Crec que a poc a poc tots anem comprenent quin és l’objecte real de la inesgotable celebració. Ja a inicis de 2009, en observar la falta de previsions del govern municipal al voltant del contingut de la commemoració, moltes veus es van alçar per tractar d’evitar allò que passaria. El Any Borja es convertiria en el frau que ara està materialitzant-se i que es vaticinava no resultaria ser més que la més cara campanya propagandística d’un alcalde.

I és que l’Any Borja ha estat una excusa immillorable per a que el PSOE d’Orengo avancés la campanya electoral. Així editava, quasi encetat el V Centenari, una guia amb la que tractava de compensar l’absència d’un projecte meditat, ben planificat i avaluat econòmicament, deixant a la improvisació i a la successiva contractació de préstecs, la incorporació o no d’actes esporàdics diversos.

De fet, mai es van plantejar la possibilitat d’aprofitar l’avinentesa per crear alguna de les moltes infraestructures necessàries a la ciutat, com ara una escoleta infantil a la platja o un geriàtric, o efectuar la construcció de l’edifici d’assajos de la banda de música de Beniopa. Carència que generava greus crítiques i que més tard evidenciaria certa ineptitud quan, en la referida guia, inclogueren com a obra del V Centenari “el aparcament de la Plaça El·líptica”!.

Una obra projectada en l’anterior legislatura i que res a veure té amb el Sant i el seu aniversari. Remei ridícul i que, en forma de grossa píndola, degué empassar-se l’Alcalde. Valia més la infermetat.

Però eixa no fou l’única gran proposta d’un equip de trenta assessors, també hi podíem trobar les Cavalcades Falleres Borgianes, la Setmana Santa Borgiana, la Trobada Borgiana de Bolilleres i altres il·luminacions. Car, el màxim reclam aprofitable eren les pintures del Palau Ducal que estan essent restaurades i per tant romandran ocultes durant tot el 2010. Això passa per dedicar els tres primers anys de legislatura a fer castellets en l’aire mentre anava llançant-se a perdre el de la terra.

Com no, a FITUR també s’han endut al Sant, a ell i a 170 persones més, o almenys, 170 habitacions són les que es van llogar, a càrrec de la ciutadania, per a dos nits a Madrid, a un hotel amb una mitja de preus de 260 euros per habitació i nit. Això és fer clients, i altra cosa tonteries. A veure quants convidats se’n porten, amb el barquet, a Roma.

I les despeses són inacabables, dues cavalcades per valor de 600.000 euros, una jornada de “performance” musical per 240.000 euros, dinars multitudinaris per un mòdic menú individual de 70 euros, i això que estem en crisi.

I així, mentre als ciutadans i ciutadanes de Gandia se’ls intenta fer creure que s’està duent a terme una gran campanya publicitària per atraure turistes, la realitat és que la campanya es fa exclusivament a dins de casa, més enllà del terme municipal de la gran ciutat, si li preguntes a algú que en sap de Sant Francesc o de la seua família, allò que et contesten és que els hi sona que hi ha una pel·lícula. Sí, aquella on l’única escena rodada al Palau Ducal de Gandia serveix per escenificar una baralla a França. A mi em sembla que això és gat per llebre.

La rosa roja

...
I és que la selecció espanyola per al mundial de futbol de 2010 no s’anomena “La roja” per atzar.

Aquesta crisi econòmica que estem patint ens deuria fer obrir els ulls de com són gestionats, pels nostres representants polítics, els euros que en forma d’impostos paguem a les diferents administracions públiques.

Eixos diners haurien de ser empleats per a construir, entre d’altres, vies de tren, col•legis, hospitals, aparcaments, geriàtrics i escoletes infantils, evidentment de caire gratuït; per a oferir serveis d’atenció als majors, per a crear un espai físic d’auxili a les dones maltractades, per a proporcionar activitats esportives gratuïtes, etc.; però també per a desenvolupar campanyes formatives i informatives, com per exemple, de sensibilització amb les espècies animals en perill d’extinció, sobre les malalties que ocasiona el consum del tabac o les modificacions legislatives en matèria de trànsit.

Malauradament és, excusant-se en aquesta darrera funció, com els dos partits polítics que ostenten el govern a l’estat espanyol, a la comunitat autònoma valenciana i a la ciutat de Gandia, empren els diners de tots els ciutadans per a fer “auto propaganda” política, instaurant una eterna campanya electoral subliminal.

Hi ha exemples de moltes formes i matèries, però tan sols dos colors són els que identifiquen el malbaratament del cabal públic.


El cartellet del Plan Zapatero.

Qui no pensa que aquests cartells són massa grans?

En moltes ocasions més grans que l’obra sobre la qual informen.

¿No hagués segut més correcte no obligar a les empreses adjudicatàries de l’obra a pressupostar, juntament amb el cost de la mateixa, el cost del cartell?. Així hagués eixit més barata l’obra.

Però molt al contrari, de fet, era una condició sine qua non per a obtindre la subvenció, és a dir, que si els ajuntaments volien rebre els diners de l’Estat governat pel PSOE, obligatòriament havien d’instal•lar els cartellets!

Serà una casualitat que el logotip que s'havia de dibuixar ho fos en “roig PSOE”?


Valencia Street Circuit.

El President Camps és un enamorat de l’automobilisme, per això no dubta en fer seu el gran benefici que aquest durà a la comunitat autònoma.




¿Però realment algú creu que la inversió realitzada en aquest premi d’automobilisme es rendibilitzarà mai pels hotelers i restauradors de València, amb el suposat benefici indirecte de la resta dels valencians que no vivim a la capital?











El govern valencià no ha dubtat en editar una quantitat ingent d’articles de merchandising en el seu color blau favorit!

El “blau PP” inundà i ho tornarà a fer en la propera edició, els carrers del circuit urbà que acollirà a aquells valencians i resta de ciutadans que puguen pagar els dissuasoris preus de les seues tribunes.


No obstant el blau a València comparteix espai amb el taronja amb el que el PPCV tracta de diferenciar-se de pepés menys triomfadors.



Així és com pensaven tapar els solars de la veritable València.













Gandia Gran Ciutat.

A Gandia, el nostre alcalde, com a ell li agrada anomenar-se, ho ha aprés això molt bé, i repetint la formula ja emprada en 2007, al editar un llibre titulat “setanta cinc mil raons” fent referència al nombre d’habitants de la ciutat, torna a emprar el mateix cor “roig PSOE” per a editar cartells amb els que empaperar la ciutat, i pàgines i més pàgines en revistes locals, legitimant aquesta despesa en la celebració de que Gandia ja és gran ciutat.

A dins del cor, hi ha escrita la paraula gràcies, pot ser li les dóna a aquells que li van votar en les passades eleccions i ara estan penedint-se.



A la fi no és sinó altre exemple de la despesa desbocada del PSOE, entre tant, baixen el sou als funcionaris i congelen les pensions de les persones grans.



L’America’s Cup.

Ací teniu més exemples de la propaganda “barata” del PP en altre dels grans esdeveniments/fracàs de la comunitat autònoma valenciana.







V Centenari del naixement de Sant Frances de Borja.

Hi ha una expressió que diu que l’oportunitat la pinten calba, i clar, el nostre alcalde socialista no la devia deixar escapar.



Qualsevol suport, carrer, plaça o motiu és bo per a que el “roig PSOE” brille al sol de la Mediterrànea.









Així mateix, no dubta en recordar a tots aquells que passen pel costat de les instal•lacions de Gandia Televisió que aquesta tele és la seua!



Els altres sempre podran al•legar que la mar és blava,




...però nosaltres que les gavines no ho són per molt que ells s’empenyen.

...i poder viure la jubilació

Publicat al diari Las Provincias el 3 de juny de 2010

Ací tan sols unes paraules sobre l’arrupiment de muscles del Senyor Rodríguez Zapatero, escenificant estranyesa, com a resposta a la convocatòria sindical contra una modificació legislativa encara no efectuada. I és que davant del desig de milers de ciutadans i ciutadanes d’eixir al carrer per expressar el seu desacord amb la voluntat del govern de perllongar l’edat de jubilació fins els seixanta set anys i d’augmentar la base de cotització per a rebre la referida prestació, dels últims quinze als vint-i-cinc anys, el Senyor President, el passat dia vint-i-tres de febrer, es sorprenia perquè considerava que no tenia lloc manifestar-se en contra d’aquests retalls econòmics encara no aprovats i per tant encara no exigibles als ciutadans.

En escoltar tan enorme “majadería”, els electors abandonem ràpidament la perplexitat amb un cloure els ulls i un lleuger moviment de cap en sentit negatiu. I davant la ineptitud dels qui ostenten la vara de comandament, acudim a la via pública a reivindicar una política econòmica creadora de llocs de treball. És a dir, amb la clara voluntat de reconduir el debat parlamentari cap a la promoció de l’estabilitat laboral mitjançant, entre d’altres possibilitats, l’afavoriment de la creació d’indústria, la posada en valor de l’agricultura, la correcta ordenació del territori, l’aposta seriosa per les polítiques mediambientals i la disminució de la importació d’energia. Tot això front a la proposta de la minoració de la capacitat econòmica dels què han estat treballant tota la vida.

No obstant la mobilització, els grans absents de la mateixa van ser els més afectats. A penes algunes desenes de joves. Des d’ací vull agrair a totes les persones grans, compromeses amb el seu país i amb el valor d’exigir el respecte pels nostres drets, als quals la mesura els afectaria parcialment, que comparegueren amb l’esperit de no desaprofitar l’oportunitat de contribuir a impedir l’endarreriment en els beneficis socials que tota una vida han tardat en aconseguir; essent possible d’aquesta manera llegar a les generacions esdevenidores una senda segura cap a un futur més equitatiu. I en aquest sentit “marmolar” a la joventut que va desaprofitat un moment històric per a fer pública la denúncia de la incongruència política d’un partit que pretenia vendre a Europa que la seua ineficaç gestió podia solucionar-se “de un plumazo”. Intentant dissimular la seua incompetència cap a un espectador que li podia fer traure els colors davant els mitjans de premsa de ressò internacional.

Aquell dia la ciutadania va guanyar la partida. Els sindicats feren la seua funció, vetllar pels interessos d’aquells als que representen.

O tal volta no fou més que una estratègia. Una “obligada demostració de tasca pancartista” que calmaria els ànims del proletariat al temps que es pactava una subvenció de setze milions d’euros capaç de induir una oportuna hibernació mentre es congelaven les pensions!

Bé, cadascú que pense allò que considere pertinent; com deia, els joves no assistiren, essent, no obstant, escusats pel seu estat de desocupació. Com a rèplica he de dir que la manca de feina no pot ser una justificació vàlida, perquè front a les dificultats, els joves s’han de situar al cap davant de les reivindicacions. I no creuar-se de mans esperant a que siguen els seus progenitors els que els traguen les castanyes del foc, perquè és, aprofitant-se d’eixa deixadesa i d’eixe desinterès imperdonable com les mesures político-econòmiques adoptades s’allunyen de la seua realitat i de les seues necessitats per vetllar pels interessos econòmics d’aquells que realment fan la pressió adient.

El carril bici de la ciutat de Gandia. 3a Part.

...

Els ciclistes urbans estem “d’enhorabona”, l’avinguda del Grau ja té carril bici!

Pot ser, la celeritat amb que ha aparegut aquest siga degut a que fa uns dies el govern municipal anunciava que pretén instal•lar cent quaranta aparcabicicletes amb l’objectiu de fomentar-ne l’ús, i clar, per a justificar aquesta despesa i aquesta voluntat, abans calia establir una mica d’espai per a que les mateixes circularen.

Bé, imaginativa no ha estat l’execució, però “barata” supose i espere que sí.

Tot i això, el fet de que el referit carril bici consistisca en haver pintat una línia roja discontínua a la calçada, crec que evidencia que no sembla que el govern haja entès massa bé allò d’atorgar prioritat de pas a les bicicletes i després al transport públic, ja que dedicar el mateix carril per a bus i per a bicicletes em sembla molt perillós.

I poc realista, ja que dubte molt que els conductors d’autobús vagen zigzaguejant per tal de rebassar els ciclistes que aniran trobant-se constantment.

I és que jo pense que aquesta oportuna pintura sembla en realitat, també, més un intent de que la gent s’oblide dels 240.000,00 € que ha costat l’espectacle de Carles Santos, que una vertadera aposta per a aconseguir una ciutat sostenible. Evidentment, en aquesta via de tan alta densitat de trànsit, haurien d’haver establert una zona especialment dedicada. No deu cabre, ...on ficaran el tramvia?

Que llàstima que es gasten tants diners en unes coses i tan pocs en altres.

Aparcaments i aparcaments

Publicat al setmanari Micro el 20 de maig de 2010

Molts dels lectors recordaran que estava planejat fer un aparcament soterrani baix de la plaça Exèrcit Espanyol (Jardinet). Aquesta obra va eixir a concurs fa uns mesos. Però el mateix es quedà desert, és a dir, cap empresa es va interessar per quedar-se l’execució del projecte. I és que sembla ser que l’operació no resultava econòmicament viable, ja que després de fer tots els càlculs adients, resultava que la quota de lloguer de les places d’aparcament per als veïns de Corea, seria molt més elevada que la que paguen els veïns i treballadors del Centre Històric als aparcaments del riu Serpis i de la plaça Prado. Suma que es preveia que cap ciutadà estaria disposat a pagar.

Xifres econòmiques que sorgien d’exigir a l’empresa licitadora de l’obra l’obligació de reconstruir la plaça i renovar el carrer Magistrat Català fins al carrer Maldonado inclòs. Car, exigències que encarien desproporcionadament el producte final, i que ben bé podrien haver estat finançades amb el “Plan Confianza”.

Doncs bé, durant tot el procés es va habilitar un aparcament “provisional” paral•lel a l’avinguda Blasco Ibáñez, en l’espai que devia ocupar la continuació del Parc del Nord. Això va suposar un alçament clamorós dels veïns que es negaven a admetre eixe canvi d’usos de l’espai físic que hi havia al voltant de les seues llars, entre d’altres coses perquè això era contrari a la llei. Les pancartes penjades als balcons, recriminant a l’Alcalde Orengo eixe abús, van donar resultat, i al quedar desert el procediment de licitació abans esmentat, el govern municipal ja no tenia excusa per a mantindre eixa “il•legalitat provisional”.

Així que decideix arribar a un pacte amb els veïns, dividint l’espai controvertit en dues zones, una per a jardí i una altra per a aparcament.

Aquest últim, segons resen els senyals allí col•locats, és “alternatiu”, és a dir, alternatiu a obrir un procés de licitació raonable i que permetria als veïns de Corea veure alleugerits els seus problemes per a estacionar els automòbils.

Està suposadament vigilat les 24 hores i és “gratuït”. Que dic jo, gratuït del tot, tampoc, perquè els ciutadans i ciutadanes ja paguem el impost de vehicles de tracció mecànica, o popularment conegut, impost de circulació. Amb el que lògicament es costegen totes les infraestructures que fan possible el trànsit dels vehicles per la via pública, com ara, els semàfors i la pintura reflectant. Però, no ho hem d’oblidar, aquest també ens dóna dret a estacionar. Per la qual cosa, cada lloc d’aparcament de la ciutat de Gandia està finançat per tots aquells que paguen el referit impost.
Així que no podem parlar estrictament de gratuïtat, el que sí que podem és arribar a la conclusió de que pagar per estacionar en la zona blava i pagar per estacionar en els aparcaments públics “no gratuïts”, és pagar dues vegades pel mateix dret.


Doncs bé, com deia, l’aparcament del qual parlem és, segons l’Ajuntament, “gratuït”, serà per això que realment no està vigilat les 24 hores i que el seu estat es tan lamentable que hi ha diversos cotxes que han sofert danys, com ara, robatori del seu combustible o rodes punxades.
Crec que caldria demanar explicacions i responsabilitats a l’Ajuntament.

Spain is different?

Publicat al diari Las Provincias el 11 de maig de 2010

Recorde hui a una volguda professora que estratègicament ens va educar en la idea de que els moments de crisi eren essencialment moments de canvi, de reajustament entre aparença i realitat, de creixement personal. I dic estratègicament perquè, ella que ja era una persona madura, havia tingut “l’oportunitat”, com a ciutadana de l’estat espanyol, d’haver experimentat i reflexionat moltes d’aquestes crisis. I és que, Espanya, efectivament és diferent. Un dia imperialista, altre dia república, més tard dictadura feixista, i ara recentment, monarquia parlamentària. En a penes un segle, la forma de govern ha oscil•lat cap a tots els extrems. Econòmicament però, ja fa molt de temps que estem a la cua d’Europa.

Així, fa uns dies, l'INE ens sorprenia amb unes dades sobre l’atur. Apareixia, negre sobre blanc, una xifra de persones desocupades molt superior a la fins eixe moment publicada. 4.612.700 persones sense treball, és a dir, més del 20% de la població activa.

Davant les mateixes, el govern central es va apressar a manifestar que havia estat una errada informàtica. Lògicament, podíem creure l’explicació oferida i confiar en que el govern de Zapatero no menteix als seus ciutadans, i a la Comunitat Europea, per a allunyar-se quant més possible de que s’assimile la situació econòmica del Regne d’Espanya a la de Grècia, evitant així un possible alçament popular i l’enfrontament amb Angela Merkel. O dubtar de les mateixes, i plantejar-nos la possibilitat de que aquell que per decisió dels electors, coneix i gestiona eixes dades, les oculta o manipula i distribueix en el seu exclusiu benefici, en un perillós menyspreu de la realitat, al crit d’Espanya és diferent.

Poc ens ha durat la disjuntiva, ja que finalment han desfet allò dit a manera de “donde dije digo, digo Diego”, i han reconegut que no es tractava de cap errada i que les dades són certes. Així, pel seu desconcert inicial, sembla ser que la “errada” fou publicar-les! És a dir, gràcies a una acció anecdòtica inexplicable, els ciutadans tenim accés a la informació veraç! Pesse als primers intents de l’executiu de desconcertar-nos i continuar mentint. En definitiva, una situació esperpèntica.

I és que a mi em dóna la impressió de que no hem sabut aprofitar les oportunitats que ens donava la recent estrenada democràcia. Hem deixat en mans corruptes l’ordenació de l’Estat. No és així difícil comprendre com dia rere dia els governs del PPSOE prenen decisions allunyades de la cordura i desfavorables per a la ciutadania.

L’últim exemple el tenim ara sobre la taula. Amb el pla de falsa austeritat del govern central va a reduir-se la despesa en personal. La mesura, així, sense més, no sembla massa intel•ligent, perquè el que té la nació espanyola és un problema d’atur, és a dir, falten llocs de treball. Per la qual cosa, no crear-ne (llocs de treball), no crec que siga la millor solució. Així, la reducció de personal es farà, entre d’altres, sobre l’educació i la sanitat, a la fi potser, menys professors i professores i menys metges i metgesses. Òbviament afavorint de rebot l’empitjorament de la situació actual de molts col•legis, instituts i hospitals públics, en favor dels privats. Sortosament, la mesura serà quasi imperceptible tenint en compte que les competències en educació i sanitat estan en mans de les comunitats autònomes. En el cas de València, en mans del PP, el qual demostra cada dia el poc respecte que li mereixen aquestes matèries. Així que no descarte una propera i idèntica voluntat reduccionista en el “Nostre President”, emprant la ja utilitzada tècnica del “corta pega” de plans estrella.

Però si aquesta decisió no és prou exemplificativa, us propose una altra. I és que Espanya no sols té un problema amb l’atur, sinó que com a conseqüència lògica d’aquest, ha caigut el consum, i per tant, els ingressos de l’Estat a través del impost que grava el mateix. Doncs bé, com a resposta, en lloc d’afavorir mesures que el fomenten, Rodríguez Zapatero decideix gravar-lo més. I així, en plena crisi econòmica que ha provocat una dura disminució del poder adquisitiu de les famílies, el govern augmenta en dos punts l'IVA.

Jo hagués apostat per reduir la morositat de l’Administració Pública envers les mitjanes i menudes empreses, posant així una important quantitat de diners en circulació en mans dels seus legítims propietaris, els ciutadans.

Mobiliari Urbà

......
Desgraciadament estem acostumats a veure com en nits festives i no tan festives s’encenen papereres, es fonen contenidors de fem, es trenquen bancs, es furten plantes i flors..., en definitiva, observem com una part de la població no té cap respecte pel mobiliari públic. Tal situació ocasiona que l’erari municipal haja de costejar una i altra vegada valuosos bens per a reposar els destruïts. Caldria així preguntar-se si aquests brètols tracten de la mateixa manera els seus bens privatius. I en els casos on s’obtingués una resposta en negatiu, intentar fer comprendre que casa seua també és cada trampeta d’aigua, cada arbre, cada font. Ja que dels nostres i dels seus impostos es paguen els mateixos.

Tot i que aquest és un escenari que podria esdevindre en llargues reflexions, les mateixes les ajornaré per a parlar ara d’un altre tipus de problema i de mobiliari. I és que és habitual assistir com a espectadors al fet de que en els nostres municipis apareixen i desapareixen artefactes, més o menys grans, més o menys útils, però que a la llarga esdevenen deixalles caríssimes. Molts d’aquests elements són adquirits pels governs municipals amb una finalitat clarament electoralista, normalment uns mesos abans d’eleccions, essent abandonat el seu manteniment poc després. I encobert el seu desús desenvolupant tasques per a les quals no han estat adquirits, envers les que legitimaven el desemborsament econòmic realitzat.

Aquest és el cas dels indicadors de trànsit que el Cap del Gabinet d’Alcaldia d’Orengo, J. R. Tiller, la passada legislatura, va instal•lar arreu de la ciutat amb molt de bombo i plateret.
























No obstant, i afortunadament, com que no a tot el món li passa desapercebuda aquesta situació, i venen eleccions, considere oportú aprofitar aquesta tribuna per suggerir al govern municipal que contracte a un tècnic, si és que no en té en plantilla, i arregle aquests dos cartells d’informació del trànsit urbà que tants maldecaps ocasiona a la ciutat de Gandia.

El carril bici de la ciutat de Gandia. 2a Part.

...
Ratificant el títol, aquesta és la segona vegada que us parle del carril bici. I és què resulta inevitable mostrar l’actual situació del mateix.

És evident que desenvolupar un carril bici per una ciutat de carrers estrets com és el cas de Gandia, no resulta fàcil. Car, la solució passa per afavorir l’ús indiscriminat de les vies del casc antic per les bicicletes, atorgant la prioritat de pas sempre als vianants, després a aquestes, més tard als transports públics i finalment als vehicles privats.

Doncs bé, a la imatge podem veure com no es dóna aquesta solució a Gandia. És més, els senyals del carril bici obliguen als usuaris del mateix a cedir sempre el pas als automòbils.

Al mateix temps observem com el manteniment de la calçada del seu recorregut i de les senyals verticals és inexistent.









Bé, algunes coses sí que s’han modificat, el traçat per exemple. Cóm el vol vosté, amb farola o sense farola enmig?




Destacar també l’ús alternatiu i excloent que durant mesos, el govern municipal a donat al carril. Sense paraules.



Afortunadament, fa uns pocs dies l’han desocupat. Pot ser, això haja estat degut a que el regidor socialista, Vicent Mascarell, recentment ha viatjat a Lleida amb motiu del 3º Congrés de la Bicicleta, per a publicitar la propera posada en marxa, uns pocs mesos abans de les eleccions, un sistema de lloguer de bicicletes, amb un cost del projecte de 700.000,00 € (116.000.000 pts)!. Evidentment, no tenia massa sentit aquesta pura propaganda política amb un carril “de fet” clausurat.



Crec que el govern de Gandia juga a dues bandes, un regidor, el de Plataforma, elimina el carril bici projectat sobre el Passeig de les Germanies, i un altre, el del PSOE, el que fa tres anys ens va pintar les voreres de roig, tornarà a malbaratar els diners dels contribuents amb una iniciativa que dubte molt que tinga voluntat i siga capaç de perllongar amb efectivitat més enllà del dia de les eleccions.

Un dubte, ha desaparegut el carril bici de la República Argentina?




I un suggeriment. Aprofitant que s’estan realitzant obres per al gas ciutat sobre el carril bici, en una part del tram que connecta Gandia i la platja, seria possible que al refer-lo no referen
l’escaló?