dimecres, 29 de desembre del 2010

L'Empatx Borgià

Publicat al diari Las Provincias el 22 de desembre de 2010

Sempre ha estat difícil canviar certes coses, i els costums especialment. Així, és ara més que mai, quan podem experimentar les grans diferències que ens identifiquen i ens allunyen de la societat més avançada. Ben entesa aquesta com aquella que comprèn a l`ésser humà dins de l'ens terraqui. On l'home i la dona existeixen com a membres d'un subgrup d'habitants del planeta que trepitgem. Som uns de molts mamífers. Animals en definitiva, estesos arreu del globus i amb un evident, greu i costós problema per a gestionar els seus residus.

A Gandia la sostenibilitat del propi hàbitat està entregada a Fernando Mut, expepé, en un pack/departament de territori, urbanisme i medi ambient què comparteix amb el seu company de govern, Vicent Mengual, psoe. Als quals, el pacte antinatura que els uneix deu mantenir-los força ocupats, ja que l'última iniciativa què recorde van posar en marxa va ser la instal·lació d'uns quants contenidors d'arreplegada d'oli usat amb una polèmica, per homòfoba, campanya propagandística, finalment retirada.

A Orengo, l'alcalde, no se li escapa que aquesta inactivitat en matèria ambiental li passarà factura electoral, per la qual cosa, amb l'objecte de retindre als electors preocupats per l'entorn -ofesos i decepcionats per una política buida de propostes de revalorització i enaltiment del patrimoni natural, preocupats per una cada vegada més que evident amenaça sobre la marjal i la platja de l'ahuir, agreujats per la recent i gratuïta mort dels peixos del riu Serpis degut a una despreocupada i mal planificada operació de desaigüe, en definitiva, ciutadans i ciutadanes molestos amb un govern que desdenya les seues propostes de salvaguarda dels bens naturals, i que ha exhibit l'alineació en una direcció de progressiva minoració dels mateixos- incorporarà a les seues files, davant del proper procés electoral, a un exregidor del consistori municipal què malauradament sembla abandonarà, de nou, les sigles que hui per hui llueix, per assegurar-se una cadireta i una carxofeta amb les què, per correspondència, haurà de patrocinar a qui hui critica.

Podria vosté aprofitar l'avinentesa de la celebració del V Centenari del Naixement de Sant Francesc de Borja per editar amb el seu logotip i repartir gratuïtament entre tots els ciutadans i els visitants dels stands publicitaris instal·lats a les fires turístiques, borses de la compra elaborades amb tubèrculs no consumibles. Què, després de ser reutilitzades una i altra vegada, les empraríem per a contindre els residus sòlids orgànics de caire domèstic. Campanya que resultaria prou més útil pel seu impacte publicitari, per la seua finalitat última i per la seua funció de conscienciació, i més barata, que l'edició de clauers, bolígrafs, caramels, banderins, sopars, dinars, hotels i més fastos i festes que per valor de quatre milions d'euros ompliran bona cosa de panxes escollides. Bé, la necessitat d'aconseguir un futur sostenible legitima i aconsella aquest tipus d'iniciatives, les quals escapen a la creativitat o a la voluntat del govern municipal.

dissabte, 4 de desembre del 2010

Una maniobra gens subtil

...

Els valencians i les valencianes ja estem acostumats i acostumades a que els representants polítics què ostenten la majoria a les nostres càmeres parlamentàries, elaboren plans i estratègies per a aconseguir una o altra finalitat.

Doncs bé, sembla que aquesta burda realitat ha deixat de ser aliena per a la totalitat dels i de les espanyoles. Una ciutadania què veu com els països què l’envolten comencen a caure dins del remolí de la intervenció econòmica i què sospita en la intimitat semblant destí.

El nerviosisme a Moncloa és massa evident. La desvelada trama per a ocultar dades sobre la mort del periodista José Couso es suma a la pantomima de la passada convocatòria de vaga general. Amb un procés electoral a la cantonada i un Montilla i el seu PSC sofrint públicament la què ha estat una previsibible, i inevitablement compartida i pronosticadora derrota socialista, a Rodríguez Zapatero li feia falta un colp d’efecte. Una teixida estratègia (ara a l’estil de Bush fill) per a, de nou, fer minvar uns quants drets dels ciutadans i ciutadanes. I si a més apropa una nova privatització, millor.

Aquesta vesprada, al mateix temps que s’iniciava el darrer pont del 2010, el Consell de Ministres aprovava un Reial Decret-Llei que estableix un nou còmput de les hores màximes laborals dels controladors aeris, amb un evident perjudici per als mateixos.

Doncs bé, com a resposta, els controladors han decidit que, com que havien superat les hores màximes permeses segons la legislació vigent fins unes hores abans, no es trobaven en una òptima situació física per a continuar desenvolupant la seua feina.

Aquesta circumstancia, precedida per una comunicació extraoficial, als mitjans de comunicació, de vaga prevista per a dies pròxims a les vacances de Nadal, és interpretada pel govern de l’estat com una vaga il·legal.

Sospitosament, tan sols unes hores després de tal fet (aquesta mateixa nit), el govern publica en el Bolletí Oficial de l’Estat (BOE), un altre Reial Decret-Llei què permet al Ministeri de Defensa assumir l’organització, planificació, supervisió i control dels controladors aeris. Amb una immediata entrada en vigor!

Entre tant, els mitjans de comunicació afins al govern, la televisió pública estatal, a través del canal 24 hores, fan un seguiment exhaustiu de la situació als aeroports. Vora tres-centes mil persones es veuen afectades. I tot i que en un inici pareix que els missatges dels afectats carreguen exclusivament contra els controladors, a poc a poc sembla impossible silenciar a aquells què revelen què hi ha al darrere de tan esperpèntica situació. Reflexions i crítiques què compartisc i què abans us he exposat.

Una orquestra què sona sota la batuta de Blanco, legitimat per un Zapatero en pijama, què adverteix (abocant desenes de policies nacionals i guàrdies civils) als controladors que deposen l’actitud o pel contrari, tan prompte com entre en vigor el Reial Decret què preveu la intervenció militar (unes hores després), seran acusats de sedició (alçament públic i tumultuari per a impedir, per la força o fora de les vies legals, la aplicació de les lleis o a qualsevol autoritat... el legítim exercici de les seues funcions o el compliment dels seus acords).

Finalment, el Ministeri de Defensa assumeix el control de les operacions i un nombre important de ciutadans i ciutadanes sucumbeixen a la trampa i ataquen a aquells què lluiten (més o menys encertadament) pels seus drets laborals.

A la fi, com sempre, els què perdem, nosaltres, tots, els què costegem cada botó de cada tratge institucional, aquells en els què resideix la sobirania.

dijous, 2 de desembre del 2010

La llengua de la literatura


Pans Sencers
Un article de David Figueres

Pot passar que més enllà dels camps d’arròs, més enllà dels arbrets petits brunyits de verd amb punts de taronja que t’empasses a glops de tren, hi hagi una ciutat plena de lletres. La ciutat de les veles i els vents. La ciutat de l’aimador de Carmesina. Al país d’aquesta ciutat les coses no van bé. S’intenta extingir el català, com en temps del dictador de veu aflautada. Se signaven penes de morts, llavors. Es fan vestits a mida, ara. La voluntat d’extinció, però, és la mateixa. Perviu enquistada. Com una crosta.

Una mica per no deixar sols els companys del sud i una mica també, per fer que tot de noms que naveguen errants per la internet nostre de cada dia, poguessin materialitzar-se en cossos d’edats jovenívoles, la bona gent –que dic bona, boníssima!- de l'Institut Municipal d'Arxius i Biblioteques de Gandiaa, va aplegar un grapat de cadells lletraferits del 19 al 21 de novembre. Fa quatre anys s’havia fet la primera trobada.

Ens confinaren en un hotel dels afores de la capital de la Safor, hotel que per sí sol generarà molta literatura, al tanto! (traieu-hi les “tes” que facin falta) i ens demanaren que discutíssim sobre temes tot així transcendents. Ho férem amb desigual eficàcia, però ho férem. Engrandirem la trinxera una mica, encara que als del Principat això de fer anar el pic i la pala...

Foren tres dies intensos, plens, feliços on vam fer de claca a la concessió dels premis literaris de la ciutat; on vam deixar-nos amerar per la paraula de l'Ester Formosa dient a son pare i on trepitjàrem la ciutat i el Palau Ducal dels Borja, centre del món i del Poder amb majúscula. Pesàrem, senyors, un dia pesàrem.

I fou també la nit, com no. La nit d’enfilar-se dalt d’una taula i ser només un ritme sol acompanyant un jove poeta que una vegada no va saber com agrair un premi i ho va fer cantant. La nit de noms de poetes en castellà enfilats com un fandango. La nit de saber que cal buscar-se la vida com sigui per Dir. La nit dels que des de Londres, des de Zadar ens fan una mica menys invisibles. I tantes, tantes altres complicitats!

Ens donàrem les adreces electròniques, ens donàrem els telèfons i ara el facebook bull de lletra i de mots. Ens donàrem, durant tres dies, la facultat de ser en l’altre, mirall d’esperança per tirar endavant cadascú els seus projectes literaris, siguin quins siguin. Ens donàrem el plaer de certificar que puja saba nova, neta i ambiciosa pels conductes d’aquest arbre nostre de la Literatura Catalana que tants voldrien escapçar d’un cop de destral. Ho va dir el mestre Ovidi Montllor, "ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer", doncs això, quedeu avisats.