La generació perduda

Article publicat en el setmanari La Cafetera X-Press el 16 de maig de 2011

Ara fa quinze anys veia frustrada la meua il·lusió de votar per primera vegada. Si no recorde mal, en aquell moment governava Espanya el senyor Felipe González i la “cantinela” què sonava era un “váyase Senyor González”. Qui prorrompia eixes paraules era el senyor Aznar, el qual, míting rere míting, demanava l’avançament de les eleccions estatals. Jo tenia dèsset anys, en unes setmanes compliria divuit i pocs dies després acudiríem a les urnes a dipositar la nostra papereta.

Doncs bé, com deia abans, dissortadament no hi vaig poder participar en eixos comicis, ja que finalment, la pressió exercida pel “Partido Popular” sobre un govern que venia governant l’estat espanyol quasi des del principi de la democràcia, aconseguia que s’avançaren les eleccions un poc més de dos mesos.

Vam ser uns quants, per tant, els i les joves què veiem com ens furtaven de les mans la possibilitat d’elegir a aquells que consideràvem que millor podrien gestionar els recursos de l’estat durant els següents quatre anys.

Així, perdien els comicis el senyor González i el seu “Partido Socialista Obrero Español”, pujant al poder el senyor Aznar.

Era així com començava un nou regnat, el del “Partido Popular”, nascut, segons diuen, a conseqüència del vot de càstig dels votants del PSOE, els quals, semblava ser, havien decidit votar al PP.

Huit anys després, de nou, un nou vot de càstig, ara al PP, donava el poder sobre l’estat, sobre els seus bens públics, sobre els seus recursos, al “Partido Socialista Obrero Espanyol” i al seu dirigent Jose Luís Rodríguez Zapatero.

Ha plogut des d’aquell dia, set anys, i de nou, el PP i el seu dirigent actual, el successor del senyor Jose Maria Aznar, el senyor Mariano Rajoy, reclama que s’avancen les eleccions!

No us sembla que no té cap sentit? Tots dos han apel·lat i apel·len al “voto útil”, però quin “voto útil”, si tots dos han demostrat la seua incompetència per a dirigir aquest estat! Allò únic que saben fer es convertir-se en agències de col·locació per a donar treball als seus militants, mentre la seua benvolguda Espanya s’enfonsa una mica més cada dia. Un estat convertit en formatge gruyère a base dels seus mossos despietats.

Ara fa quinze anys que observe l’esperpent en que s’ha convertit la política en aquest estat en les seues mans, i el baix índex de participació electoral és el crit amarg d’una ciutadania insultada.

Ens anomenen la generació perduda. A aquells que vam nàixer mentre naixia la democràcia, mentre Espanya recuperava la llibertat. I és per no tenir treball. Ens han llevat aquest dret, però en les nostres mans està que no ens lleven cap altre. Tan sols està perdut aquell que no sap

que pot fer que canvien les coses. Està en les nostres mans, nosaltres som els què decidim. Decidim un futur millor.

L'aigua més cara del món

Article publicat en el setmanari La Cafetera X-Press el 4 d'abril de 2011

Fa ara tres anys, manifestava la meua preocupació per la hipoteca què sobre la ciutat de Gandia havia establit Jose Manuel Orengo, l’alcalde del PSOE, al arribar a un acord amb l’empresa subministradora d’aigües potables.

El nom oficial què ha eixe acord se li va donar va ser el de “cànon avançat”. Però realment es tractava d’un préstec encobert què molts alts interessos ens ha de costar a varies generacions de gandians i gandianes.

Fa prop d’un any els rebuts de l’aigua començaven a engreixar-se, les sospites es confirmaven, el preu de l’aigua havia pujat. I és que l’acord de l’alcalde consistia en que l’empresa subministradora de l’aigua li avançava (prestava) a l’Ajuntament cinquanta cinc milions d’euros a canvi de quedar-se en l’explotació de la concessió durant vint-i-cinc anys. Eixos diners havien de dedicar-se per a renovar la infraestructura del subministrament, és a dir, arreglar les canonades que tenen fugues d’aigua que està perdent-se. Diners que el govern socialista ràpidament va dilapidar dedicant-los, entre altres coses, a festes i fastos amb motiu del Vé Centenari del naixement de Sant Francesc de Borja.

Per aquest motiu, durant vint-i-cinc anys, les reparacions que s’hagen de fer es deuran costejar traguent els diners d’un altre lloc, tal volta directament de la butxaca dels contribuents.

Però així no s’acaba la cosa, perquè ara cal que ens preguntem que guanya amb eixa operació l’empresa subministradora de l’aigua. Doncs bé, l’acord al què va arribar l’alcalde és que aquesta societat cobraria directament als contribuents un preu establert pel consum del líquid element durant vint-i-cinc anys. Calculant que en eixe temps recuperaria els diners prestats a l’Ajuntament més un substanciós benefici a manera d’interessos. Ara bé, per a garantir-li que no perdria diners si es donés un suposat cas de consciència d’estalvi dels recursos naturals en els ciutadans i ciutadanes, reduint aquests el consum d’aigua, com ha passat enguany, en part perquè arrela la consciència ecologista, en part per la crisi econòmica, l’empresa quedava autoritzada a pujar el preu de l’aigua per obtindre els ingressos anualment previstos, evidentment a càrrec dels usuaris!

És per això que, paradoxalment, havent reduït el consum d’aigua en dos mil nou, les famílies gandianes, en dos mil deu, pagaren més.

I és necessari dir que la situació s’agreujarà una vegada que l’ajuntament arregle les canonades, perquè quan s’eliminen les fugues, indefectiblement, tornarà a disminuir “el consum” efectiu d’aigua, i per tant a pujar el seu preu.

Sense vergonya

Publicat al setmanari La Cafetera X-Press l'11 d'abril

Aquests dies estem essent espectadors privilegiats de la materialització, terrible i absurda, d’una més de les tergiversacions de les atribucions de gestió dels governs elegits democràticament: el balafiament dels recursos municipals en propaganda política maquillada d’informació institucional.

És enguany, potser més que mai, quan, de forma més escandalosa i tràgica, sens mostra com, des d’un govern irresponsable i superb que ha perdut qualsevol contacte amb la realitat i les necessitats del seu poble, es malbaraten milions d’euros arreplegats o que s’arreplegaran amb impostos per a gandians i gandianes.

I és que una recent modificació legislativa en matèria electoral ha trastocat els plans de campanya del nostre alcalde, provocant un allau d’edicions públiques i privades que són especialment interessants com a lectura sanitària.

Així, el referit canvi normatiu impedeix, entre altres coses, que s’organitzen inauguracions i posades de primeres pedres d’edificis públics, que es publiquen revistes i llibres institucionals o que es pengen cartells a partir del període “pre electoral” que va des del dia vint-i-huit de març fins el dia cinc de maig.

És per aquest motiu que el diumenge vint-i-set de maig apareixien en la porta de les nostres cases muntanyes de llibres amb el títol “Gandia visions d’una ciutat” editat per l’Ajuntament de Gandia amb motiu del Primer Concurs Nacional de Fotografia “Gandia en el segle XXI”, presidits per una gran foto del candidat del PSOE, Jose Manuel Orengo, que ocupa quasi dues planes dels mateixos.

Ingent publicació, uns trenta mil, que cal afegir als milers de pamflets igualment editats pel consistori municipal amb noms com “Gandia inverteix”, “Vivim Gandia”, “Gandia i el Tramvia (o una cosa semblant)” o “La Gandia del 2025”.

Podríem qüestionar-nos si és oportú o no que l’alcalde i alguns dels seus companys de partit, o del parit que l’acompanya en el govern, aprofiten per eixir en tots ells fotografiats. Però aquesta circumstància que hauria de ser analitzada des del punt de vista del possible redit electoral que eixes imatges els hi puguen proporcionar, no tindria a la fi més transcendència que debatre per exemple sobre l’evident ego enaltit d’aquells que no són més que representants del poble.

I és que allò tràgic de l’assumpte és que tan sols el fet anecdòtic de que alcaldia hagués avançat la distribució de tota aquesta paperassa inútil des del punt de vista informatiu, i que seria allò únic que en tot cas podria haver-ho justificat, és que demostra la nul·la preocupació real de l’actual govern per la ciutadania. I així, amb més de huit mil aturats a la capital de la comarca de la Safor, el seu màxim responsable polític adverteix que no pot més que dedicar un milió d’euros per a generar treball, amb motiu del “Pacsafor”, per a cinc-centes persones, amb una durada de tres mesos i un sou de menys de set-cents euros al mes. I, al mateix temps, decideix gastar-se una quantitat semblant en els pamflets propis ja esmentats i en costejar a més, mitjançant planes publicitàries institucionals, infinitat de revistes d’empreses privades dedicades, sense una tècnica massa acurada i cap pudor, a promocionar als candidats i candidates del PSOE per a les properes eleccions municipals del 2011.

Es recomana no utilitzar el logotip PSOE

Article publicat al setmanari La Cafetera X-press el 21 de març de 2011

Ni la paraula “Zapatero”. Sembla que ja és oficial, els col·lectius locals i autonòmics d’arreu de l’estat espanyol han estat aconsellats per tal d’evitar que facen us de les sigles del partit al qual pertanyen. Això per suposat després de que tots ells, al menys així a casa nostra ho han fet, renunciaren a la ideologia què els va veure nàixer i els va atorgar el poder.

Ara ja no cap estranyar-se de que el candidat municipal d’aquesta formació, el PSOE de Gandia, duga mesos amagant les sigles amb les què es presentarà a les properes eleccions de maig, sota un coret del color de la senyera de la ciutat ducal i un eslògan compartit amb el de la ciutat comtal, “Barcelona ens uneix”, del també alcalde socialista Jordi Hereu.

Que la marca PSOE resta, tots ho sabem, i tal volta, en part, siga per la falta d’imaginació i iniciatives dels seus representants per a traure’ns d’aquesta dura crisi, què ara es reflecteix en la submissió a directrius centrals què semblen menysprear als tan diferents votants dels territoris d’aquest estat. I així, el President del mateix deu tenir l’agenda prou ben lleugera en plena precampanya, i és que diuen les males llengües que no hi ha candidat autonòmic socialista què no creue els dits per a que Jose Luís tinga el dia ocupat en altre esdeveniment quan cordialment per vindre se li demana.

Bé, a la fi els partits polítics són lliures d’adreçar-se als seus votants de la forma que més estimen convenient. Allò que és reprovable és el confusionisme què alguns d’ells utilitzen, sobre tot quan estan al poder, fent us dels diners públics. Normalment continuant i unint les campanyes publicitàries pagades amb diners de la ciutadania, amb els seus eslògans de campanya, com ara el “Plan Confianza” del govern autonòmic, en mans del PP, i el “Cor roig” de la “Gran Ciutat” del govern local, en mans del PSOE. Transformat el primer en el “Puedes Confiar” que exhala el imputat Camps, mentre Orengo passeja el seu cor malva de pamflet en pamflet, amb un eslògan que evoluciona de “Gandia ens uneix” a “Gandia és única”.

I això sense deixar de fer servir la plataforma institucional per a vendre el bacallà. Com per exemple fa uns dies, quan amb motiu de la XX Trobada de Dones, vaig assistir a l’homenatge d’una empresària ja jubilada al centre social de Benipeixcar. A l’acte, què estava presidit per membres del grup municipal del PSOE, no es va convidar a la resta dels grups municipals què conformen el consistori. Tot i això no és aquesta circumstància, que ve a ser una tàctica llargament utilitzada pel govern d’Orengo la present legislatura, allò més escandalós, ja que fou la tècnica publicitària emprada en la celebració la què es mereix tots els llorers. I és que, amb el títol “Mejores Amigas” i els acords d’una cançó d’Ana Belén, es va projectar una mena de videoclip inexplicable i inconnex què no era més que una successió d’imatges lacrimògenes en fons neutres

sobre els quals relluïen infinitat de preciosos corets rojos.