dijous, 22 d’abril de 2010

L’alternativa a l’alternança.

Publicat a la revista setmanal Gente de La Safor el 9 d'abril de 2010

Aquest matí, al desdejunar, parlàvem de ZP, de si és o no el moment de que els seus votants pensen en un substitut. Car, falten dos anys per a les eleccions estatals i eixes coses deuen plantejar-se en temps. Lògicament, la conversa ha esdevingut en les properes locals i autonòmiques. A penes estem a un any i poc d’aquestes. És a dir, en poques setmanes comença – naturalment parlant – l’any electoral. La qual cosa suposa que s’inicia la maquinària política dels grans partits. Els que aposten pels grans esdeveniments multitudinaris, més abocats a fer-te sentir especial tan sols per assistir com a espectador, més o menys pròxim segons vaja la teua butxaca, que en reportar un benefici real a l’economia del territori. I els que es dediquen a prendre mesures econòmiques sense cap fonament en la raó o en la lògica, o en les necessitats reals del sistema productiu i en les seues majors dificultats.

També és el moment en que els amics d’aquests comencen a trencar la vidriola, omplida a base de puntejades d’agulla o altres tècniques menys burdes. I així em pregunte si tenim la pitjor classe política de la història de la democràcia. Jo crec que no. ¿És tal volta la primera vegada que es controlen els processos judicials per a que prescriguen els procediments penals iniciats contra dirigents polítics?. De nou, la resposta és no. El que sí que ha canviat és una cosa. La ciutadania ja no exigeix responsabilitats als infractors. El – per a alguns – desitjat joc del bipartidisme polític s’ha imposat al pati de la democràcia. Els dos grans partits de l’Estat Espanyol fiancen els seus electors, no amb propostes de correcta gestió, sinó amb l’advertiment de que si no se’ls atorga la confiança a les urnes, serà l’altre qui governe. No oblidem que les passades eleccions europees eren un “partit que es jugava a Europa”. I que el ja referit ZP, acudia als debats del finançat amb diners públics i blau-roig “cincuentainueve segundos” amb corbata blava, i que l’únic oponent convidat, com si tan sols ells dos es presentaren a les eleccions, i tan sols elles dos tingueren representació al Parlament Europeu, amb corbata roja.

L’estratègia ha funcionat. El pacte anti competència dóna els seus fruits. L’alternança en el control del mercat està servida. Ara tu, ara jo. I com a exemple el seu pacte per a que l’Excel•lentíssim Senyor President de la Generalitat, siga del partit que siga, evidentment blaus o rojos, tinga garantida una renta vitalícia, és a dir, per a tota la vida, a costa de tots els valencians, des del moment en que deixe de calfar la cadira. Camps ja pot retirar-se. A Pla no li va eixir bé la jugada. Ara que el PNB ha perdut la presidència del País Basc, el BNGA la de Galícia i CIU la de Catalunya, qui s’estranya de que la Conferència de Presidents Autonòmics, de la que ni ells es recordaven, no servira per a res més que per a que aquests prengueren un cafenet i passaren un agradable dia en la “capital del reino”?. Quines polítiques autonòmiques han de debatre, si ja ens han deixat ben clar que les decisions es prenen a Madrid?. No m’estranya que els nostres pagesos és troben amb la disjuntiva de vendre les taronges a raó de seixanta cèntims l’arrova (tretze kilograms), o no vendre-les. Ens atrevirem a deixar de consentir els abusos dels qui “s’apoltronen” i fan del poble governat sa casa?. Ens atrevirem els valencians a ser governats per valencians?.

1 comentari: